David Fernández, Àlex Romaguera


L’ex-diputat David Fernández i Àlex Romaguera són dos dels coordinadors del monumental llibre Llums i taquígrafs, Atles de la Corrupció als Països Catalans(Llibres per la Unitat Popular i Edicions Pol·len) que explica en quatre volums i 700 pàgines la corrupció als Països Catalans. Tots dos són periodistes en actiu de La Directa i han coordinat un equip de 50 persones que ha radiografiat el fenomen a casa nostra. Les xifres són contundents: als Països Catalans hi ha 605 encausats per corrupció, 147 investigacions obertes i 700 causes per frau fiscal. Fernández, que va presidir la comissió Pujol al Parlament de Catalunya, porta el pes de l’entrevista i la majoria de les respostes són seves. Les d’Àlex Romaguera, més discret, les hem assenyalades amb les inicials. [À. R.].
Dieu que el llibre neix de la frustració sobre la comissió Pujol.
—Les conclusions de la comissió d’investigació del cas Pujol són frustrants. D’una limitació i poca fondària que no està a l’altura del moment que fa néixer la comissió, ni de les expectatives d’aclarir què va passar en aquest país. I, sense entrar en discursos que diuen que tot és corrupció i tot està corcat, aquí s’esperava una comissió d’investigació a l’anglosaxona, de les que funcionen, que fan un comitè d’avaluació i que diuen: senyors, ha passat això i cal fer això altre. Doncs ni l’una cosa ni l’altra.
Notícies del dia
Cada matí rebràs les notícies del dia a la teva bústia de correu
—[À. R.]. Jo hi afegiria els tres silencis que hi va haver: els que es van acollir al dret de no declarar, els que van llançar el monòleg sense acceptar preguntes i els que no van comparèixer.
Fem memòria. Qui no va venir?
—Per exemple, Fernández Díaz, Moragas i Montoro. Montoro va declarar que des del 2001 tenien notícia de la fortuna dels Pujol. Moragas havia de venir perquè és qui contacta amb Victoria Álvarez. I Fernández Díaz per a esclarir una part que és clara: el cas Pujol té gravetat per si mateix, però surt a la llum pública d’acord amb una estratègia política contra el procés. Qui ho va dir millor va ser Zarzalejos. Va fer un article brutal quan esclatà el cas Pujol. Impressionant. Si us aparteu del camí, què us esperàveu?, venia a dir. És la cosa més diàfana del que és l’estat espanyol.
Quines fonts heu fet servir?
—Judicis, premsa, experts de matèries diferents, fiscals, advocats, fonts directes. Aquí hi havia Joan Queralt Domènech, que és l’home que en sap, de màfia, a Catalunya. Autor de La Gomorra catalana. Gran llibre. Coneix tots els clans d’aquí, de Barcelona i dels Països Catalans. T’explica, per exemple, com els russos no vénen a fer crim organitzat, sinó a emblanquir capital. Compren cases i tenen mitja Rambla Catalunya.
I fonts dels bancs hi han col·laborat?
—Els bancs no han col·laborat amb Llums i Taquígrafs de cap manera. Vam demanar que compareguessin les àrees de gran patrimoni del Sabadell, i de La Caixa, perquè des d’allà també s’organitza el frau fiscal. ‘Al·legal’. D’Andorra, sí que n’hem tingut algunes coses noves.
Coses noves?
—L’1 de gener a Andorra s’aplica la llei de transparència entre l’estat espanyol i Andorra. S’acaba el secret bancari. I ara uns quants catalans estan espantadets, i fan cua per comprar bons patriòtics. Perquè amb bons patriòtics no hi ha transparència. La manera de continuar-hi amagant diners  és comprar bons patriòtics. Doncs hi ha una cua que supera quatre vegades la oferta. Quatre.
Una de les tesis del llibre és que la corrupció té a veure amb la classe social, també.
—L’anècdota que expliquem: quan Prenafeta i Macià Alavedra arriben a Soto del Real demanen per què les habitacions no estan a punt. És una visió de classe. I en això coincideixen els estudis fets pel centre d’estudis de Gotemburg, l’OCD i la Fundació Olaff, que vam consultar. I deien això: la corrupció es concentra a dalt. I també es veu que és més sistèmica que no sistemàtica. No passa cada dia, però forma part del sistema.
—I transversal, també ho ha estat, als Països Catalans
—[À. R.]: Quan la sociovergència es coneix, s’entenen entre ells. Sí que el pujolisme controla el país, però hi ha una rebotiga socialista. I el cas Pretòria és exemplar: travessa pel mig tots els factòtums. On actuava Pujol júnior? A l’Hospitalet.
—[D. F.]: I Oleguer Pujol treballa amb el Banc Santander. Com s’entén l’entrevista d’Oleguer Pujol a El País de dues planes? Però el procés fa saltar les coses. Molt amics, però si et poses a l’altra banda, prepara’t. Per això dic que la pretensió no és fer un forat i desesperar-nos: som en un país on a l’ex-president se li ha llevat totes les atribucions, condicions, sou i oficina. I sense cap judici. I no és per dir-nos que som millors, però això a l’estat no ha passat.
Una figura preciosa. La gent de baix que denuncia des de la solitud la corrupció.
—En surten uns quants d’entrevistats. Maria Mas, associació de veïns del barri vell (cas Palau). Montse Gasull, Torredembarra. A Sabadell, Carme Garcia. La funcionària amenaçada de Santa Coloma. Són gent molt valenta, algú diria que temerària. Moltes de les persones que denuncien la corrupció són dones. La seva figura es contraposa a la corrupció masculina i masclista. En canvi, Sindicatura de Comptes, o Oficina Antifrau, quants casos fan públics? Mínims. I aquestes dones treballen des de la solitud. Carme Garcia, d’ICV, que ara és al govern de la Generalitat, va deixar el partit. No em van donar suport, deia. Montse Gasull, d’ERC, ha plegat d’ERC, perquè s’hi trobava sola. S’hi trobaven solitud i estigmatització. Però què fas, els deien.
I la premsa?
—La premsa ha format part de la llei del silenci. O pitjor. Recordem que el comte de Godó va ser sotmès a un procés judicial l’any 1995 per corrupció. Dos minuts abans del judici, el Lobo, ni més ni menys que el Lobo, Mikel Lejarza, espia espanyol, l’exonera. Quan havia dit justament el contrari durant el procés judicial. Hi havia una trama d’espionatge il·legal, amb la guerra mediàtica de fons, entre el grup Godó i altres. I aquest senyor, amb gent del CESID, amb ex-comandants i el mateix Lobo, munten la consultoria al carrer de Balmes, on es dedicaven a punxar telèfons il·legalment.
La corrupció només és dins el capitalisme? I si és més aviat cosa de la condició humana?
—Hi havia una cita i la vam treure, de l’Aute, que deia precisament això: la corrupció no va néixer amb el capitalisme, però és inherent al capitalisme. Però, ben cert, corrupció també n’hi havia a la Unió Soviètica. I pot ser en una assemblea local del moviment alternatiu. Depèn de la condició humana. Això és així. Però aquesta insistència del poder de resoldre-ho dient que la condició humana és així… Això ja ho sabíem. Però aquest llibre no tracta sobre la condició humana. Tracta sobre la corrupció política en l’exercici de les responsabilitats públiques. I com hi reacciona el poder. I el poder minimitza, banalitza o justifica. Amb la comissió vam saber en mans de qui havíem estat. I era molt sorprenent el vessant psicològic. És que em comparen amb el Bárcenas, deien molts dels qui entraven. Minimitzar. He robat, però he robat poc. O els Pujol dient que els Botín tenien més. I és veritat. Botin tenia 300 vegades més que el Pujol, a Suïssa.
Quins haurien d’estar a la presó i no hi són?
—Jo et dic Rodrigo Rato, per deferència. Rus hauria d’estar a la presó. Bartomeu Muñoz. Prenafeta. Tots aquests haurien d’estar a la presó. Però l’Àlex i jo tenim un problema.
Quin?
—Que som llibertaris i no creiem en la presó. I ho dic seriosament. No crec en la cultura punitiva carcerària. Estic per la excarceració de la societat. El que em sembla brutal, classista i bestial és la justícia de classe. Els pobres sempre hi entren i no en surten mai. I els corruptes rics, no els passa el mteix. I quan hi entren, el tracte privilegiat que reben és escandalós. Digues-ne Ferrocarrils de la Generalitat, digues-ne Núñez i Navarro, digues-ne Filesa. No hi ha hagut més de vint dies un corrupte a la presó. Millet, tretze dies.
Què són les altres corrupcions?
—Quan el capitalisme s’adona que els mecanismes són il·legals, els fa legals. Frau fiscal? Muntem unes ‘sicav’. En aquest país tenim responsables polítics que ens han fet signar deutes fins a l’any 2018. I els pagarem nosaltres. Doncs això és legal. Estacions del metro buides, que tributen 300 milions l’any, i que paguem nosaltres. Legal. El rescat públic de bancs privats és legal. Són les altres corrupcions.
—[À. R.]: O els mecanismes d’indults i amnisties. Són per a blindar la corrupció. O la influència de la fiscalia per a demorar els casos i que prescriguin.
Xavier Vinader (1947-2015), quin paper hi té en el llibre?
—Per a l’Àlex, per a mi, i en general per a la gent de la Directa és referent. Però també és veritat que ens va donar un cop de mà. Vinader, ja es pot dir, és qui ens dóna el contracte de Todó, de Caixa Catalunya. Passa per casa, que tinc un regalet, ens diu. No ho vam poder dir, i ara que és mort, sí.
Teniu els corruptes. I els corruptors?
—Aquí hi ha teories molt interessants. Per exemple, Carles Ramió, d’administració pública, sosté que el corruptor és el polític. No és l’empresari que et diu ‘si em dónes l’obra, et passo un 3%’. No. Qui fixa el 3% és Convergència. I hi ha una cosa molt interessant, que és de la diada del 2014. Una delegació basca es reuneix amb gent de CDC. I en aquesta delegació, els bascos els diuen: ‘I això del cas Pujol, què?’ Resposta des de CDC: aquest model ens el va passar el PSOE, a principis del 80. ‘Feu com nosaltres, el 3%’, els van dir a Madrid. I va anar més enllà. Diu que el PSOE l’havia après dels socialistes i demòcrata-cristians alemanys. I qui els l’havia explicat era Guido Bruner, ambaixador alemany a Madrid. Nosaltres fem tallers alternatius, sobre com consumir millor, i la democràcia cristiana fa tallers de com ens financem i com robem pasta de l’erari públic.
—Quin paper hi té La Caixa?
—La Caixa va col·locar quatre mil milions en preferents. El frau més gran que s’ha fet als estalviadors d’aquest país. Sempre surt Bankia, Laietana, però mai La Caixa, que és la que més en va col·locar, des d’un paradís fiscal. Entre el 1998 i el 2003, La Caixa col·loca quatre mil milions en preferents.
Diferències entre la corrupció de catalans, valencians, balears?
—Fent la broma, diem que a Catalunya la comissió era del 3%, i al País Valencià va arribar al 20%, en el cas de Zaplana. El País Valencià ha estat molt laboratori. I l’estudi que fa Jordi Muñoz sobre el càstig social a la corrupció veu que el càstig electoral és entre el 3% i el 15% dels vots. Només perden això, i amb sort: a les darreres eleccions generals, a la ciutat de València guanya el PP. Ho compara amb Europa, on el càstig també és poc. Pensa que hi ha un moment a les bodes del País Valencià que els assistents acaben cridant visca els nuvis, i visca el PAI [pla d’actuació immobiliària].
Referents de països a imitar?
—[À. R.] Diana Coromines explica el cas dels països nòrdics, on hi ha cultura de control del poder. L’aspecte cultural és important. Però mira quina dada ens dóna: la llei de transparència de Suècia és del 1766. La catalana, del 2014.
David Fernández havia escrit altres llibres periodístics. Com  Un rei cop a cop,biografia no autoritzada del rei d’Espanya. Grandiós. Dels primers que explica que Juan Carlos I era darrere del cop del 23-F, però no va sortir com ell volia.
—Jo només vaig estar a documentació. La gran autora, però, és una dona gallega, germana d’un pres. La senyora Rebeca Quintans. En la captació de documentació sí que érem molts, però és aquesta dona qui ho pilota. Les redaccions d’Ardi Beltza vam col·laborar totes. Però el 95% de tot és ella. Un llibre, per cert, que quan n’enviem l’original per correu, desapareix. Sort que en teníem còpies. Pepe Rei n’és l’editor, i qui diu: ‘Aquest llibre s’ha de fer.’  És cert que va córrer el rumor que Pepe Rei era l’autor del llibre, i ja va anar bé, perquè així ella quedava protegida. No ens vam dedicar a desmentir-ho, no.