domingo, 27 de noviembre de 2016

La por dels pacients i la culpabilització dels metges


Vivim en la societat més longeva de la història però que alhora se sent més malalta que mai. La cerca de la salut perfecta genera unes expectatives excessives que acaben provocant la sensació de gaudir de poca salut.

  
 
Fa poc he assistit a una reunió de metges clàssica. Un especialista, que en aquest cas era un uròleg, “formava” a un grup de metges de família. El ponent citava dos assajos clínics que demostraven la ineficàcia del cribratge amb PSA per reduir la mortalitat per càncer de pròstata. El PSA és un antigen de la pròstata que es pot mesurar amb una simple anàlisi de sang. Quan es troba un PSA alt pot indicar que la pròstata és més gran del normal, que està inflamada o infectada, i també que pot haver-hi un càncer. El ponent ens deia que els autors dels treballs concloïen que la realització sistemàtica de la prova del PSA en homes majors de 50 anys asimptomàtics no allargava la vida i a sobre feia que es tractessin més pacients dels necessaris. Aquest sobretractament comportava que moltes més persones patissin innecessàriament els efectes secundaris de la terapèutica que són impotència i incontinència urinària.
Partint d’aquestes evidències el US Preventive Task Force, l’organització independent més prestigiosa que elabora recomanacions preventives segons l’evidencia científica disponible, assenyala que la prova del PSA no s’ha de fer sistemàticament als homes majors de 50 anys sinó que només s’ha de demanar com a suport diagnòstic en aquells pacients que presenten símptomes urològics. A casa nostra, el CatSalut fa exactament la mateixa recomanació.
Malgrat la rotunditat de l’evidència, l’uròleg seguia pensant que no es podia ser tant rigorós, especialment en els homes més joves. Proposava, en la línia del que deia la seva societat, que s’havien de demanar més proves de PSA, especialment als homes asimptomàtics que demanessin la prova.
Sorprèn que professionals i pacients adoptem mesures preventives d’escassa o nul·la efectivitat i que a sobre afecten seriosament la vida dels pacients, i encareixen el sistema sanitari. Vivim en la societat més longeva de la història però que alhora se sent més malalta que mai. Els pacients van al metge amb moltes expectatives i pors. Temen que els símptomes banals que presenten siguin el preludi de malalties greus i discapacitats. Aquesta por els fa vulnerables, ja que els posa en mans del metge. Esperen que el facultatiu els hi resolgui tots els seus problemes de salut. Aquesta cerca de la salut perfecta genera unes expectatives excessives que acaben provocant la sensació de gaudir de poca salut. Això facilita que el pacient accepti mesures preventives basades en proves diagnòstiques o medicaments que tenen un benefici dubtós o totalment marginal.
Abans la malaltia es relacionava amb el pecat i avui es vincula a un possible “error en la prevenció clínica” . El metge que aten un pacient amb un infart agut de miocardi acostuma a preguntar-se si havia fet una adequada prevenció dels factors de risc cardiovascular. S’havia tractat la hipertensió o el colesterol? L’uròleg que diagnostica un càncer de pròstata segur que mira si s’havia fet un prèviament una analítica de PSA. Per això és comprensible que l’uròleg de la xerrada recomani aquesta prova encara que l’evidència científica ens mostri clarament que no serveix per prevenir la malaltia. No vol sentir-se culpable en el cas que aparegui un càncer i aleshores preguntar-se: “Si li hagués demanat un PSA a temps…”.
Així, moltes de les actuacions preventives innecessàries es produeixen per la por del pacient a emmalaltir i pel sentiment de culpabilitat que experimenta el metge quan es produeix la malaltia. La prevenció clínica és una activitat d’indiscutible utilitat però perquè resulti efectiva ha de basar-se en l’evidència científica i no en els sentiments de por dels pacients o de culpabilitat del metge. Un gran nombre de malalties són imprevisibles i la prevenció té efectes secundaris. Només hem d’actuar preventivament sobre la població sana quan disposem d’una evidència incontrovertible que ens demostri el benefici de la intervenció.
Joan Gené
Sobre Joan Gené
Joan Gené Badia (1955) doctor en medicina, especialista en Medicina de Família i Comunitària, actualment realitza activitat assistencial a l’ICS-CAPSBE i és Professor associat de Medicina de la Universitat de Barcelona i editor associat de la Revista Atención Primaria. És membre de l’Observatori OMS sobre Polítiques de Salut i Serveis sanitàris. Ha participat en diversos projectes de promoció de l’atenció primària de salut de la Unió Europea, de l’Organització Mundial de la Salut i del Banc Mundial. Ha estat membre de les juntes gestores que van fundar les Societats de Medicina de Família a Catalunya (President de CAMFiC), Espanya (SEMFyC) i Europa (WONCA Europa) i ha exercit com a director de l’Equip d’Atenció Primària de Castelldefels i de la Divisió d’Atenció Primària de l‘Institut Català de la Salut. És membre corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i compromissari del COMB. Contacte: Twitter | Més articles

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada