Dos homes encenent espelmes a la plaça del Mercadal de Reus
Dos homes encenent espelmes a la plaça del Mercadal de Reus
M’he passat la setmana mirant de saber el nom de l’anciana de Reus. El nom sencer, no només el de pila. Totes les notícies li diuen Rosa i prou. Sabem que tenia 81 anys i que en feia dos que vivia sense llum a casa, al carrer de Santa Anna, un carrer ben cèntric, a tocar de botigues i cafès ben enllumenats aquestes tardes que ja són curtes. Rosa i prou. Finalment, mentre escric aquestes ratlles trobo una informació que li diu Rosa P. V. Descansi en pau, senyora P. V.
La senyora P. V. no vivia sola, no pas diàriament. Vivia amb la seva néta gran, diu la informació, o sigui que en tenia més. De vegades també hi havia la parella de la néta gran, i la criatura que tenen. Si la policia vol protegir la família de la senyora P. V., em limito a dir que no trobo que sigui prou raó per a no saber-ne el nom complet. Fins que una persona no té un nom, que vol dir un nom i un cognom (o tots dos), no és del tot ciutadana de ple rang. És clar que la senyora P. V. no ho era, ciutadana de ple dret, que per això Gas Natural li mantenia tallat el comptador de la llum sense contemplacions. Però això no és raó –ben al contrari: li treu tota la raó– perquè parlem de la màrtir elèctrica de Reus com si no fos una de nosaltres, que tenim nom i cognom.
Si una víctima de les elèctriques no té nom complet, potser és perquè encara no ens vaga de saber ni quantes ni qui són les víctimes que s’han cobrat aquestes empreses en el començament d’un segle que ha engegat a rodar moltes coses donades per segures. A l’espera de xifres catalanes, les espanyoles són: 5 morts en 10 dies. Cinc víctimes d’incendis provocats per espelmes, brasers o instal·lacions elèctriques en males condicions. Més de cent des de començament d’any, la meitat gent gran. No tots són pobres, ho són ‘només’ la gran majoria. No hi ha estadístiques oficials, però, segons estudis d’experts ambientals, ja són més els morts de fred que no pas els morts a la carretera.
Una dada catalana ho corrobora. L’agrupació de bombers de la UGT adverteix que 7 de cada 10 morts per incendis a casa es poden atribuir als efectes de la pobresa, i 6 de cada 10 a la pobresa energètica.
Les mesures previstes pel parlament per a pal·liar una mica aquest desconhort esgarrifós van ser tombades per l’estat. La desobediència més urgent potser és aquesta, contra allò que, fet i fet, és més simbòlic: la desprotecció dels més dèbils. Una societat que no es vol fer càrrec dels més dèbils, malament rai. Un pensament m’assalta: Virginia Woolf temia, mentre Londres era bombardejada el 1940, el ‘hitlerisme subconscient’ dels instints masculins de fer la guerra per ‘protegir’ el propi país; una guerra del present és aquesta, contra els pobres que no poden pagar el rebut de la llum. Cal tornar-s’hi, lluny del ‘hitlerisme subconscient’ de la retòrica institucional. Amb la desobediència, per ventura.
Rosa P. V. com Rosa Parks? Tal vegada. Rosa Parks va fer un acte de desobediència i voluntat ferma: negar-se a cedir el seient a un passatger blanc al bus, desacatar la segregació racial, els seus jutges i lleis. Era l’1 de desembre de 1955. No sembla d’entrada un acte que es pugui comparar amb morir-te cremada el novembre de 2016 per intoxicació de les espelmes que t’has deixat enceses perquè no tens llum a casa, una mort per segregació bancària, per no tenir compte corrent. Tanmateix, incomparable no ho és. Quant triga a intoxicar-te una espelma? Més d’una, unes quantes, quant triguen? Qui diu que Rosa P. V. no va fer finalment –també– un acte de voluntat: que la flama petita esdevingués foc gros i l’alliberés, que potser així d’una punyetera vegada s’hi posarà remei, ara que ella se n’ha anat, asfixiada.
Remei a la polidament dita pobresa energètica, que no és sinó la dimissió social decidida, obedient, respecte dels sense-res; un abandó de combat, guerrer, practicat metòdicament. Si no és que una dona de 81 anys no pot evitar que es cali un foc que permet veure-ho més, i més clar.