jueves, 1 de diciembre de 2016

"Molta gent ha estat esperant tota la vida que tornin" Repressió franquista a Mallorca

Llibertats


Quatre testimonis expliquen les històries de familiars que van patir la repressió franquista i, en tres dels casos, van ser assassinats. Esperançades, esperen poder identificar els cossos a la fossa mallorquina de Porreres
https://directa.cat/molta-gent-ha-estat-esperant-tota-vida-que-tornin

A la fossa del cementeri de Porreres, que ara s'està exhumant, es creu que hi pot haver 120 cossos d'assassinats. El règim mai va reconeixer aquestes execucions. La versió oficial era que havien sortit de la presó en llibertat
Marc Ferrà
Aproximadament 2.000 persones van ser assassinades en mans de falangistes a Mallorca. Els seus cossos quedaren dispersos per diferents indrets de l’illa, molts en fosses comunes. A la fossa accessible més gran del territori mallorquí, ubicada a Porreres, es creu que hi varen enterrar uns 120 civils provinents de més de trenta municipis.
Fruit de les feines d’exhumació, han anat emergint les despulles de 55 persones desaparegudes vora alguns objectes personals que han sobreviscut al pas del temps. Molts familiars de víctimes han visitat el cementiri i han proporcionat mostres d’ADN amb l’esperança que algun dels cossos trobats siguin els dels seus parents.
Ara cal esperar durant uns mesos els resultats dels treballs d’identificació. Queden per desenterrar moltes respostes i bona part de les restes mortals. Però, gràcies a la informació que han anat proporcionant els testimonis i la feina d’entitats com la de l’Associació Memòria de Mallorca, després de 80 anys, s’ha obert la terra per reparar algunes de les cicatrius del feixisme i la guerra.


_________________________________________________________
Antonio González Rodríguez, assassinat la nit Reis del 1937
"L’hem tengut present tota la vida"
 
Maria Jesús Balaguer Rodríguez, néta d’Antonio González Rodríguez / Anna Schnabel

L'Antonio va arribar a Mallorca el 1934 des de Càceres i acompanyat de la seva dona. Es dedicava a la fotografia i era delegat de transports marítims de la CNT. Tenia 29 anys i dos fills: l’Armando, de quatre anys i la Manolita, de tres anys.
La néta del seu germà, Maria Jesús Balaguer Rodríguez, explica que el seu oncle era a casa seva, al carrer Montenegro de Palma, quan se l’endugueren per empresonar-lo al Castell de Bellver. La seva dona li portava roba i queviures a la presó, fins que un matí li digueren que l’havien alliberat. Però l’Antonio mai va tornar i no va ser fins fa cinc anys que no varen saber del cert què havia passat, gràcies a un llibre de l’historiador i professor mallorquí David Ginard.
Un matí digueren que l’havien alliberat. Però l’Antonio mai va tornar i no va ser fins fa cinc anys que no varen saber del cert què havia passat
El mateix dia que l’Antonio va sortir de la presó va ser conduït al cementeri de Porreres, on fou executat juntament amb Francisco Cabello i una desena de presoners més. L’assassinat va ser perpetrat sota les ordres de Francisco Barrado Zorrilla, cap de la policia falangista de Balears, del juliol de 1936 fins la primavera de 1937, i famós per les seves intervencions repressives, com apunta l’historiador Josep Massot i Muntaner.
Maria Jesús mostra un retrat del seu oncle: “L’hem tengut present tota la vida. Va deixar una dona sola amb dos fills. Mai més en vam saber res”, apunta. “Molta gent ha estat esperant tota la vida que tornin”.


_________________________________________
Marcelino Vicenç Mateu, assassinat el 1937
El meu padrí va ajudar el seu germà a fugir en una barca”
 
Jerònima Mascaró, néta de Marcelino Vicenç Mateu / Marc Ferrà

"El van treure de casa per fer-li unes preguntes el 5 de gener del 1937. Eren les deu de la nit. La meva padrina no en va saber res més". Marcelino Vicenç Mateu tenia 26 anys quan el van pujar en un camió en direcció a Porreres. Era pare d’una nina de catorze mesos. El jove socialista havia ajudat el germà, Miquel Vicenç Mateu, a fugir a Menorca en una barca de bou.
Jeronima Mascaró Vicenç, néta de Marcelino Vicenç, explica com "la meva àvia va cercar i demanar" i no va obtenir resposta. Aquell camió va fer parada a l’Església de Santa Magdalena de Palma, però els ocupants no hi van baixar. “Una germana del meu padrí el va veure dins el camió; per això sabem què va passar”. Bartomeu Navarro, qui va ajudar el germà Miquel Navarro a fugir en la mateixa barca, també va ser assassinat.
La meva padrina no en va parlar fins als 90 anys: sempre hi va haver silenci”. Del germà que va fugir amb la barca tampoc no en van rebre notícies
"La meva padrina no en va parlar fins als 90 anys: sempre hi va haver silenci”. Del germà que va fugir amb la barca -Miquel Vicenç-, tampoc no en van rebre notícies. “M’agradaria molt saber-ne més; poder contactar els familiars”. “La comunicació amb la família es va perdre. Sabem que el tinent de batlle substitut de l’Ajuntament de Palma, Ignasi Ferretjans, també va viatjar en aquesta barca, i va morir a Mèxic el 1989”.
L’àvia de Jerònima Mascaró no va ser reconeguda com a viuda fins prop dels anys vuitanta, “amb una pensió mínima”. La néta assegura que “mai no es va transmetre odi a la família ni estem ara per la qüestió política: vivim la meva germana i jo. L'única cosa que volem, si el trobem, és ajuntar els ossets amb la padrina”.
 
__________________________________

Llorenç Torrens Bestard, assassinat el 1937
"Vam mudar-nos prop del padrí quan tancaren el pare a la presó"
 
Llorenç Torrens Bestard en un retrat que el nét va elaborar a partir d'una fotografia carnet / Llorenç Torrens Far

Llorenç Torrens Bestard, en Piti de Binissalem, va romandre setze dies a la presó de Can Mir de Palma. El van tancar el 1937, quan tenia 66 anys, es creu que per gelosies de competidors en el negoci: el seu nét, en Llorenç Torrens Far, nascut el 1929, explica que “el padrí va rebre encàrrecs freqüents de l’Ajuntament de Palma de la mà de l’arquitecte Gaspar Bennàssar, com el treball de la plaça de Toros”.
Llorenç Torrens va ser un home que estimà la dona; també nou fills i dos néts. “El padrí ens va fer mudar a prop seu quan van tancar el pare a la presó; vaig poder dormir amb ell quatre anys; en tenia set quan se l’emportaren”. El nét recorda que a en Piti “l’esperava un grup d’homes al vespre perquè llegís el diari en veu alta”.
"El padrí ens va fer mudar a prop seu quan van tancar el pare a la presó; vaig poder dormir amb ell quatre anys; en tenia set quan se l’emportaren"
La família mai no entengué els fets: “Va passar aquestes dues setmanes a la presó amb dos fills -el meu pare i el meu oncle-, que ja hi eren abans. Un vespre, van dir alguns noms en veu alta. El padrí va sortir de presó aquell vespre i els fills s'hi van quedar”. Ells van escriure de seguida a casa, però la carta va tardar en arribar. La viuda ja ho sabia: un amic de la família va veure el cos de Llorenç Torrens Bestard estès a Porreres. “No els havien enterrat encara. Al meu padrí li havien fet un tall a la mà. Penso que es va resistir a baixar del camió...”
Amb tot, Llorenç Torrens nét sent fortuna d’haver conegut el padrí: “De vegades el renyaven perquè pareixia que jo era el seu preferit”.

_________________________________________
Jaume Rosselló Borràs, empresonat el 1936
"Ja era tard quan el pare va rebre la rehabilitació per a la docència"
 
Antònia Rosselló Perelló, filla de Jaume Rosselló Borràs / Família

"Li van prendre la vocació de mestre", explica Antònia Rosselló Perelló. Jaume Rosselló, nascut a Alaró el 1900, va ensenyar a Galícia; al poble de Sant Joan, i més endavant a Establiments. El 1936 el van tancar a la presó de Can Mir per poca pràctica religiosa, militància en la Societat Balear de Treballadors de l’Ensenyança o per una pedagogia progressista amb els alumnes. "Jo tenia un any quan s’endugueren el pare a la presó".
La filla conta que el pare li va preparar juguetes de fusta i dibuixos durant el temps que va estar privat de llibertat, "perquè jo enganxés la paraula corresponent a cada dibuix". "Recordo portar-li roba amb ma mare en una senalleta". Alliberat "em va ensenyar a llegir i escriure i em va explicar rondalles cada vespre".
Les classes particulars van ser el primer refugi del professor en sortir de la presó el 1939. També compartí una llibreria amb un amic, però la inhabilitació de la docència i la necessitat de subsistir el van portar a l’administració de finques. "Era un home a qui agradava la natura; la feina d’oficina no era per a ell".
"El pare no havia fet res dolent i de cop i volta li van dir ‘ja no ets mestre’. Aconseguí la rehabilitació per ensenyar, però ja era pròxim a la jubilació"
"El pare no havia fet res dolent i de cop i volta li van dir ‘ja no ets mestre’. Aconseguí la rehabilitació per ensenyar, però ja era pròxim a la jubilació”. La filla pensa, a prop de la fossa de Porreres, en què els enterrats "van ser companys de presó del pare".
Recorda com acabaren els viatges amb la senalleta: “Jo era petita. Ell em feia aquells dibuixos dins la presó. Un dia vaig dir a ma mare;Mama, no hem d’anar a veure el papa? I ella em va contestar: No t’agradaria que avui vengués ell?”

Notícies relacionades:

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada