L’any 1957 Juan Carlos de Borbó es va graduar a l’Acadèmia Militar de Saragossa, amb els títols de Tinent d’Infanteria i d’Aviació i alferes de navili. Passat un temps prudencial perquè els professors es recuperessin de l’esforç realitzat, el 1963, va aterrar en aquelles sòbries aules, el jove Teodoro Obiang Nguema, per assistir a un curs ‘militar accelerat per a guineans’, que en sortiria alferes de la Guàrdia Territorial de Guinea Equatorial. El primer no va exercir mai de militar, ja que el seu destí final era ser Rei. El segon va traçar una contundent i sanguinària carrera ascendent per tots els cossos armats de la colònia espanyola, fins que el 1979, quan el país ja era independent, via cop d’estat, va enderrocar i executar el seu oncle Francisco Macías. Des de llavors, ell és el cap suprem.
Dels manuals de l’Acadèmia, el rei blanc i el rei negre, devien aprendre que, per a ells, els escollits, el poder és etern, com insaciables han de ser les ànsies d’enriquiment personal i familiar. Juan Carlos ha estat rei 38 anys. Teodoro ja en porta 38 de president i no sembla cansar-se, és el dirigent més pertinaç d’Àfrica. Ambdós han acumulat sengles fortunes, no exemptes de pràctiques corruptes, impunitat i connivència amb els de la seva classe.
Un moment misteriós de les connexions entre Obiang i el Rei Juan Carlos va arribar el 31 de març de 2014, quan els Reis van presidir el funeral d’Adolfo Suárez. Entre els assistents, es percebia una presència incòmoda: Teodoro Obiang. Tant incòmode era que les fotos preses per la Moncloa i la Zarzuela, no han comparegut mai més. Molts el van considerar invisible, encara que pugui semblar una paradoxa. El president guineà i Suárez no havien tingut precisament gaire bones relacions. Què hi feia allà? Provocar? Demostrar el seu poder? Resar, no crec.
Per tal d’aprofitar el viatge de provocació, Obiang va decidir donar-se una volta per Brusel·les per demostrar el seu amor per la cultura i la llengua espanyola impartint una conferència a l’Institut Cervantes. Es va programar una segona a l’UNED, suspesa per protestes d’alguns professors. Com passava amb Suárez, dubto que Obiang hagi tingut gaire bones relacions amb la cultura i la llengua. Novament, sorgeix la mateixa pregunta: Què hi feia allà? Provocar? Demostrar el seu poder? Pedagogia, no crec.
Obiang: Doctor Honoris Causa en Ciències Socials i Bona Governabilitat (2014)
Sigui com sigui, Obiang havia recuperat setmanes abans la seva possible connexió borbònica rebent a Malabo al flamant Director General pel Magreb, Àfrica, Mediterrani i Pròxim Orient, l’ínclit Manuel Gómez-Acebo. I això no vol dir res, clar. Però és simptomàtic que, en unes declaracions fetes aquells dies, Obiang va agrair al Rei Juan Carlos que hagués ‘intervingut i influït’ en la seva gira filològica-funerària. La Casa Reial va contradir immediatament l’agraïment afirmant que ells no havien tingut res a veure.
Tampoc devien tenir res a veure, segurament, amb el Doctorat Honoris Causa que el dictador guineà va obtenir de la Sociedad de Estudios Internacionales, encara que fos una entitat presidida pel Rei Juan Carlos. El SEI va nomenar Obiang ‘Doctor Honoris Causa en Ciencias Sociales y Buena Gobernabilidad’ i ‘Presidente Honorífico de la institución’. Embolica que fa fort. Vet aquí, els dos reietons, formats a l’Acadèmia Militar de Saragossa, compartint la presidència d’una Societat d’Estudis Internacionals, fundada en temps de la República.
Segons fonts ben informades, tant per Obiang, com per la Moncloa i la Zarzuela, la clau d’aquell viatge a Brusel·les va tenir lloc el dia abans al Círculo Comercial Español de la capital belga. El President guineà es va reunir amb l’empresariat espanyol, convidant-los a fer-se rics, molt rics, a Guinea. El que probablement no va dir en aquella trobada és que un cop al seu país, els sotmetria a un règim implacable d’extorsió, suborns i comissions que, en alguns casos, han degenerat en xantatge i amenaces físiques.
Nomenar Obiang ‘Doctor Honoris Causa en Ciències Socials i Bona Governabilitat’ és d’un cinisme obscè que només podria explicar-se per la que intuïm immensa generositat del sàtrapa a l’hora d’administrar donacions, sobres i prebendes, sigui per la via dels emissaris, més humana, o per la dels ingressos en comptes de paradisos fiscals, més discreta. De tots es ben sabuda l’afecció que té el dictador en netejar-se la seva imatge via institucions culturals. O esportives.
Tots els rumors apunten, també, que la polèmica visita de la Selecció espanyola de futbol, La Roja, a Malabo, al novembre del 2013, podria haver comptat amb l’impuls decissiu del seu company d’Acadèmia militar i els seus col·legues. No és en va que el Borbó era amic del President de la Federació de Futbol, Angel Maria Villar, i que pel mig hi havia una negociació econòmica sobre el fitxatge d’Andoni Goicoetxea. La mecànica dels negocis futbolístics és de l’estil de la que practiquen els lobbistes espanyols pro Obiang: influències, sobres i grans comissions d’anada i tornada.
I parlant de sobres, en els mesos previs al viatge de La Roja, quan estaven en marxa les negociacions, concretament, a l’abril del 2013, el ministre d’Afers Exteriors guineà, Agapito Mbá, va visitar al Rei a la Zarzuela i, en sortir va declarar que havia lliurat al Rei, un ‘missatge’ dins d’un sobre tancat de part d’Obiang , que desconeixia el contingut del sobre, però que la reunió havia estat molt cordial. Coses de reis i de patges.
És evident que el que per uns és patiment i misèria, per altres és negoci. Pels de la seva cort i les corts dels seus amics- i aquí, com mai, valen les dues accepcions de la paraula. No em cansaré de repetir-ho: ‘Sota les catifes de la Moncloa, hi ha alguna cosa amagada, que no sabem’, sol dir un dels opositors guineans més dignes i ben informats, l’escriptor exiliat, Donato Ndongo. ‘De la Moncloa, sí, i potser, també, de la Zarzuela’, afegeixo jo.
Les missions de l’ambaixador Gómez-Acebo
Els lobbies espanyols dels negocis tèrbols internacionals es mouen a alts nivells de l’estat, entre el cos diplomàtic, Exteriors, Cooperació, expolítics, i la Casa Reial . Un alfil visible de la corona-connectionpotser podria ser el diplomàtic Manuel Gómez-Acebo, membre d’una gran família de diplomàtics i aristòcrates, alguns d’ells vinculats a la Casa Real. Entre diversos destins, va tenir un càrrec a l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI) i va ser ambaixador del ‘Reino de España’ a Guinea del 2009 al 2013. Se’l considerava un home del PSOE, però, sorpresa!, amb el PP, ha pujat considerablement de categoria. Puntada de peu cap amunt: Director General pel Magreb, Àfrica, Mediterrani i Pròxim Orient. Sembla que no vulgui allunyar-se de l’excolònia. A finals de març 2017, l’han nomenat ambaixador a Israel. Fins ara, però, quan visitava Guinea, estava per damunt de l’ambaixador.
Repassem alguns dels esdeveniments hispano-guineans en què Gómez Acebo ha estat pròxim, per activa o per passiva. L’any 2010, Human Rights Watch denunciava, un cop més, la repressió i pobresa provocada per la dictadura guineana. I afegia: ‘L’estat espanyol podria jugar un paper important en qualitat d’antiga potència colonial, però s’ha negat generalment a fer pressió respecte les qüestions de drets humans’. Simptomàticament, el dia de la Hispanitat, en un discurs davant del dictador, Gómez-Acebo, li donava ple suport, dient: ‘Veiem amb gran satisfacció que avui Guinea Equatorial és un país que ha avançat a grans passes pel camí del creixement econòmic i ha guanyat pes en l’entorn regional africà… ‘ Sobre drets humans, transparència, i serveis socials, l’ambaixador afirmava que ‘han estat identificats com a prioritaris pel President’…’Confiem a veure aviat com es materialitzen aquests objectius’. Tan sols feia dos mesos que Obiang havia executat quatre opositors.
Els anys que Manuel Gómez -Acebo era ambaixador a Guinea, van passar coses prou significatives. Al febrer del 2011, José Bono i Duran Lleida, en tant que president del Congrés dels Diputats i president de la comissió d’Exteriors del Congrés, respectivament, van retre una lamentable visita a Obiang. L’escriptor Juan Tomàs Àvila Laurel es va declarar en vaga de fam per denunciar-ho. La seva acció va posar en primera plana el problema del poble guineà, la infàmia de la dictadura, i el suport espanyol. Com era d’esperar, ni Bono, ni Duran ni l’ambaixador Gómez -Acebo es van dignar a dirigir la paraula a l’escriptor, ni tan sols per interessar-se per la seva salut i seguretat. Bono, satisfet, comentava que la visita seria un punt d’inflexió en la presència d’empresaris espanyols a Guinea. ‘És moltíssim més el que ens uneix que el que ens separa’, afirmà davant del dictador.
El gest d’Àvila Laurel va mobilitzar l’oposició guineana, els mitjans i l’opinió pública. Obiang estava indignat. Per a ell el millor és la invisibilitat i el silenci. És el príncep de les tenebres. Calia calmar-lo, si no els interessos dels lobbies espanyols, governats per sis o set persones, es podien ressentir. Gómez-Acebo va contribuir tant com va poder a donar aires al règim, i esborrar el rastre de les relacions inconfessables dels lobbies.
Proves n’hi ha poques, però rumors n’hi ha molts. I sucoses anècdotes. Un bon dia, el partit del dictador, PDGE, va fer pública una nota amb foto i tot, on es feia pública una considerable donació en efectiu al director del Centre Cultural Espanyol de Malabo. Lucas Nguema, Secretari del Partit, mentre li passava la morterada, recordava al director, Carlos Contreras, que ‘todos deberíamos trabajar para cultivar a la juventud de valores positivos conforme a la filosofía política del partido, que emana de su Presidente Fundador Obiang Nguema Mbasogo de Hacer el Bien y Evitar el mal’. En veure-la noticia publicada, l’ambaixador Gómez Acebo es va indignar i va renyar Contreras: ‘Aquestes coses no es fan davant d’una càmera’.
Ben aviat, s’aniria estrenyent el cercle judicial internacional per corrupció contra Teodorín, el fill predilecte, cleptòcrata, amant del saqueig de diners públics i del luxe, com exhibeix en el seu compte d’instagram. La justícia francesa va cursar una ordre arrest internacional. Calia protegir-lo. Fonts ben informades asseguren que, ben aviat, a l’estat espanyol, l’ordre quedaria en suspens.
El seu pare va anar més enllà, i en un intent d’esquivar la justícia francesa, intentà assegurar-li la immunitat: el va nomenar Segon Vicepresident de la República, encarregat, ni més ni menys, que de Defensa i Seguretat de l’Estat. Abans havia estat ministre d’Agricultura i Boscos, i al 2016, serà nomenat Primer Vicepresident. Un pas més per desafiar la justícia internacional.
Malgrat l’escàndol que la maniobra suposava per França i l’oposició democràtica de Guinea, l’ambaixador Gómez-Acebo, sempre a punt, va córrer a donar l’enhorabona a Teodorín:
Convé recordar que a Teodorín se l’acusa d’haver-se apropiat de més de 110 milions d’euros del Tresor públic del seu país i a d’un botí de luxe en bens mal adquirits:
I per si no n’hi havia prou, mesos més tard, en la línia diplomàtica traçada per l’ambaixador, la crême de la crême de l’empresariat espanyol a Guinea, el lobby interior, signava una carta de suport a la dictadura.
De fa anys, als EUA, França, Espanya, Holanda i Suïssa, hi ha importants processos contra els Obiang per corrupció milionària, emblanquiment de diners i apropiació indeguda de diners públics.
El Banc de Santander tenia un compte d’Obiang on arribaven transferències del seu compte del Riggs Bank, que era un compte de circulació: les petrolieres hi posaven diners i dels comptes del Riggs passaven a d’altres bancs. El Senat dels EUA va demanar informació en el decurs d’una investigació sobre el cas Riggs. El govern espanyol es va negar a informar emparant-se en el secret bancari. Per què? A canvi de què? El president del govern era José Luis Rodríguez Zapatero.
Es tractava de més de 70 comptes corrents del govern, ministres o familiars. Segons la CIA, els dipòsits equivalien al 58% del PIB de Guinea, quantitat suficient per pagar gairebé tres vegades el deute extern del país, que l’any 2000 era de 250 milions de dòlars, explica Laura Ramos a ‘Los crímenes de la deuda. Deuda ilegítima’, Ed Icària, 2006.
Per cert, la justicia dels EUA va condemnar els Obiang i els va confiscar tots els milions de dòlars i propietats que hi tenien. Els fons seran retornats al poble guineà quan la justícia nord-americana trobi l’entitat adeqüada per administrar-los amb honestedat, transparència i garanties.
A l’estat espanyol, els procediments judicials contra Teodoro Obiang han estat adormits molt de temps. Semblen haver-se activat en paral·lel als grans casos de corrupció que afecten la Casa Reial i els grans partits. És a dir, amb la crisi. Quan s’han acabat els diners que cimentaven l’omertà. Fa poc, per fi, una jutge de Las Palmas ha revelat que els Obiang podrien haver defraudat més de 17 milions d’euros al fisc espanyol i emblanquinat 27 milions d’euros.
[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]