viernes, 12 de mayo de 2017

Calli o lluiti

https://directa.cat/calli-lluiti

10/05/2017
És la salsa que tot ho lliga, el gran agermanament, el mirall que sempre multiplica, on tothom s’hi reflecteix i s’hi sent acompanyat: el queixar-se. Rondinar i fer el ploramiques, anar remugant que tens massa feina o massa poca, que els polítics són un desastre, que tot és una merda, que els immigrants reben tracte de favor, que Espanya ens roba o que hi ha massa turistes: el que més t’empipi. L’objecte de la queixa és igual, el problema de debò és la seva eficàcia esborronadora: queixar-se és corroborar la realitat, cimentar l’estat de les coses. És la reacció social que dona ales a una acció política o a certa problemàtica, la referma en comptes de combatre-la. Al comentar-ho amb aquesta lleugeresa del parlar de plaça, ho donem per fet i sovint acabem amb un “què hi farem”, “quin remei” i apa, seguim, que qui dia passa, any empeny. És un lubricant social, una pomada que no cura i enganxa. La queixa constant emmascara els problemes, els rebaixa a murgues i noses, els converteix en quotidianitats inevitables. Passar l’estona queixant-se és un esport universal. És la covardia compartida, el revers exacte de l’altre com a esperó: l’altre com a enfonsament, com a excusa, com a còmplice d’impotència, com a ratificació de la pròpia negligència, passivitat, apatia.
La queixa constant emmascara els problemes, els rebaixa a murgues i noses, els converteix en quotidianitats inevitables. Passar l’estona queixant-se és un esport universal
“No protesti de cap manera! Calli o lluiti, el que li sembli més prudent”, escriu Joseph Roth en una carta a Stefan Zweig l’abril del 1933, en una Europa que està a punt d’esclatar. Malgrat que escrigui protesta i no queixa —la situació li ho exigia—, el sentit és el mateix: malament rai si la nostra implicació en la vida comuna es redueix a escopir quatre banalitats i llocs comuns amb el del costat mentre xumem cafè. Això va de meravella als manaires, que incentiven arreu l’esperit tertulià perquè mai es vagi al fons de cap qüestió, sempre a mercè de la dictadura de l’actualitat, papallonejant sobre aquest tema o l’altre, en un aletejar constant que entreté, despista i va esborrant-ho tot, com si cada dia el món comencés de bell nou. L’exercici vital, transformador, és exactament el contrari: recordar, compartir tots els dubtes amb la certesa que som molts i res no és immutable, trencar-nos les banyes, guspirejar un possible desllorigador, encara que sigui momentani, encara que sigui una ensopegada. Que quan ens trobem, les paraules siguin revulsiu, no aquiescència.   

No hay comentarios:

Publicar un comentario