Aquest 1 de maig és una jornada reivindicativa pels drets dels treballadors, en què els sindicats de tot el món acostumen a convocar grans manifestacions. La festa més important del moviment obrer. Aquest és un dia adequat per a fer una radiografia dels sindicats dels Països Catalans, que tenen una densitat baixa, amb l’interrogant de quin ha de ser el paper dels sindicats en el segle XXI.
Diferències entre el nord i el sud d’EuropaL’estat espanyol (17%) i el francès (8%) són dos dels estats europeus amb una densitat sindical més baixa. Els estats amb més afiliació a Europa són els països nòrdics, com Suècia (68%), Noruega (52%), Dinamarca (67%) i, al capdavant, Islàndia (86%). La gran diferència és que mentre als estats nòrdics els convenis col·lectius que es negocien només s’apliquen als afiliats als sindicats, als estats espanyol i francès, els acords tenen rang de llei i afecten tots els treballadors (afiliats o no). Un 73% de treballadors a l’estat espanyol estan coberts per la negociació col·lectiva. La majoria de treballadors es beneficia de la feina dels sindicats, però sense contribuir-hi. Un incentiu que trobem en altres estats, però no pas aquí. Fins i tot, en alguns estats nòrdics, són els sindicats que administren les prestacions d’atur.
Notícies del dia
Cada matí rebreu les notícies del dia a la vostra bústia de correu
Aquesta alta afiliació facilita que puguin autofinançar-se. En canvi, els sindicats que tenen una afiliació baixa depenen en gran part de les subvencions estatals. Això ha fet que es posi en dubte si poden mantenir la independència. El cert és que el PP ha reduït dràsticament, gairebé a la meitat, les subvencions a organitzacions sindicals per representativitat i s’ha acusat els sindicats de no protestar prou per a evitar noves retallades. L’última vaga general, tot i les polítiques del PP, és del 2012.
El PP també va voler eliminar els convenis col·lectius, i pretenia que si no s’arribava a un acord, aquests convenis caduquessin i es tornés al salari mínim interprofessional (SMI), però el Tribunal Suprem ha acabat anul·lant aquestes condicions. El blocatge de la patronal a les negociacions a escala nacional o sectorial podria haver fet que els convenis fossin negociats en l’àmbit de l’empresa, on els treballadors tenen menys força.
Els sindicats tenen el repte d’adaptar-se. Al sector serveis no s’ha assolit la mateixa afiliació que en la indústria, per exemple, i hi ha un 18% de desocupació a l’estat espanyol que pot portar a diferents necessitats dels treballadors: els qui cerquen el màxim de garanties i protecció i els qui volen, senzillament, trobar feina com sigui. A més, al mercat laboral hi ha com més va més contractes temporals i parcials, subcontractacions, externalitzacions, teletreballadors, etc. Per una altra banda, s’han fet grans passos cap a la paritat i ha crescut la presència de dones als sindicats.
Els sindicats dels Països CatalansEls sindicats dels Països Catalans depenen més de la legislació que no pas de la negociació col·lectiva. Les relacions laborals estan polititzades i els sindicats estan més interessants a influenciar el govern que no pas a negociar amb els empresaris. La baixa afiliació s’ha substituït amb participació institucional i la capacitat de mobilització. Més enllà de negociar convenis, els sindicats fan funcions com ara d’assessorament a nouvinguts i autònoms, tenen gabinets jurídics, etc. Els sindicats i les patronals reben diners públics dels fons per a la formació de treballadors en actiu, treballadors a l’atur o d’orientació professional. També per a la representació institucional, com ara consells de treball de les institucions i serveis d’ocupació, entre més.
Tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes Balears, els sindicats més importants són els mateixos que a l’estat espanyol, UGT i CCOO, que representen entre el 69% i el 81% dels delegats. En canvi, trobem que al País Basc, per exemple, els sindicats independentistes ELA i LAB obtenen el 59% de la representació (per un 30% de CCOO i UGT), i fins i tot assoleixen el 37% a Navarra. I a Galícia, el CIG, històricament la primera força sindical, també és avui un dels sindicats majoritaris.
Catalunya
A Catalunya, la UGT té 150.230 afiliats, mentre que CCOO en té 140.078. Han perdut prop del 20% dels afiliats en els últims anys, i han passat de tenir-ne 357.151 el 2009 entre tots dos sindicats a tenir-ne 290.308 a final del 2015. Consideren que és a causa de la crisi, majoritàriament. Però la densitat sindical ja ha estat històricament molt baixa: se situava al voltant del 8% als anys vuitanta i ara es troba dins de la mitjana estatal. Tots dos sindicats van obtenir en les últimes eleccions sindicals el 81% dels delegats.
Cal esmentar que, més enllà del PSC o ICV-EUiA, que podrien semblar els referents d’UGT i CCOO, els sindicats han sabut sumar dins les seves files la gent més sobiranista. Un 40,3% dels afiliats de CCOO té com a primera opció l’estat independent, percentatge que podria augmentar en un referèndum entre independència o statu quo. I tots dos sindicats formen part del Pacte Nacional pel Referèndum.
L’actual consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, Dolors Bassa, va ser, fins que no va entrar al govern, secretària general d’UGT a les comarques gironines (2008-2015). El cap de llista d’ERC per Tarragona a les eleccions espanyoles del 2015 i el 2016, Jordi Salvadó, era fins aquell moment secretari general de la UGT per Tarragona. Fins i tot, el secretari de comunicació i innovació d’UGT, Miquel Àngel Escobar, es va convertir en el cap de llista de CDC al senat. En l’altre sentit, el secretari general d’UGT, Camil Ros, va ser dirigent de les JERC.
Més enllà dels dos grans sindicats, el tercer més gran, és la USC (amb 15.000 afiliats i un 5% dels delegats), i la CGT és la quarta força sindical del Principat. També trobem sindicats majoritaris en diferents sectors, com l’USTEC-STES, que és majoritari en l’educació pública, on té un 44% dels delegats. La CNT, per la seva banda, és l’únic sindicat que no es presenta a les eleccions sindicals.
De sindicats independentistes trobem la Coordinadora Obrera Sindical, de l’esquerra independentista, i la Intersindical-CSC, la qual, amb 4.000 afiliats i prop de 250 delegats, i és la segona força sindical al Banc Sabadell, la quarta a la Generalitat i la primera al diari ARA. També han fet una campanya adreçada als treballadors públics sobre el procés d’independència: han organitzat quinze xerrades a departaments de la Generalitat com a membres d’Esquerres per la Independència, i han participat en projectes internacionals, com ara la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, que van presidir.
AndorraA Andorra, els sindicats havien estat prohibits des de la vaga del 1933 dels treballadors que construïen la central hidroelèctrica de Fhasa. Les condicions pèssimes van portar a la vaga més de 2.000 obrers, molts dels quals provinents de fora i, per tant, ja amb les tesis dels moviments obrers, que van portar les reivindicacions al Principat.
El primer sindicat (Sindicat Andorrà de Treballadors) no es constituiria fins al 1990. El primer codi de relacions laborals es va aprovar el 1993, i legitimava el dret d’associació sindical. No va ser fins a la llei del 2008 quan es va aconseguir la llibertat sindical, ja que estableix que ‘tots els treballadors tenen dret a constituir organitzacions sindicals de la seva lliure elecció, amb la finalitat de protegir, promoure i defensar els seus interessos econòmics i socials, i també a afiliar-s’hi o separar-se’n lliurement, de conformitat amb els estatuts d’aquestes organitzacions’.
Tot i els avenços, encara hi ha moltes limitacions. Fa un mes, es va presentar un esborrany per a reformar el codi de relacions laborals, amb la intenció d’anul·lar els contractes verbals perquè sigui obligant que es facin per escrit. A la vegada, es vol regular el dret de vaga de manera restrictiva perquè es pugui limitar en serveis essencials com l’educació, la salut, el transport, la distribució de mercaderies o els informatius de ràdio i televisió. Tampoc no es podran fer vagues de caràcter estrictament polític o en solidaritat, amb l’única excepció que afecti l’interès professional dels assalariats que la promouen o segueixen.
Actualment, el sindicat majoritari és la Unió Sindical d’Andorra (USdA), que té cada vegada més presència. El 2010 va ser notícia que nou treballadors havien estat acomiadats per haver promogut eleccions sindicals. El 2011 es van fer, per exemple, les primeres eleccions sindicals als Grans Magatzems Pyrénées.
País Valencià
Al País Valencià, també hi ha una majoria clara de delegats d’UGT i CCOO, amb 100.000 afiliats cadascun, si bé en aquest cas, la UGT va obtenir més delegats en les últimes eleccions sindicals. Més d’un terç dels afiliats són a l’Horta, on encara és especialment important la indústria.
CCOO i UGT mantenen la denominació ‘País Valencià’ i van pactar juntament amb la Intersindical Valenciana –els tres sindicats majoritaris en la funció pública valenciana– que la competència en valencià fos un requisit per a accedir a la funció pública.
La Intersindical Valenciana, que defensa l’autodeterminació i la plena normalització del català, és formada per diversos sindicats autònoms, amb les seves estructures i sobirania, i és especialment important en educació.
El CSIF és un sindicat especialment implantat en l’administració pública, més de tarannà espanyolista, mentre que el FSIE és especialment important en l’ensenyament privat i concertat.
Catalunya Nord
A l’estat francès, després de les últimes eleccions professionals i d’empreses petites i cambres d’agricultura, la CFDT (26,37%) és la principal força sindical, seguida de la CGT (24,85%), la CGT-FO (15,59%), CFE-CGC (10,67%) i la CFTC (9,49%). Però, a Catalunya Nord, el sindicat majoritari és la Confederació General del Treball – Força Obrera (CGT-FO).
En els comitès de tècnics, Força Obrera va obtenir el 38% dels vots, i l’Ajuntament de Perpinyà, el 64%. Força Obrera és una escissió més possibilista (no-comunista) de la CGT, especialment forta al Llenguadoc-Rosselló. La CGT seria el sindicat més reivindicatiu. FA FPT és un sindicat de la funció pública, que cerca principalment millorar les condicions dels funcionaris.
Illes Balears
A les Illes Balears també són majoritaris els sindicats UGT-CCOO, amb l’USC com a tercera força. També hi ha presència important de la STEs-INTERS (Confederació Intersindical), principalment en educació. Els sindicats es van unir en les protestes contra el govern Bauzá pel decret de bilingüisme. En educació també ha aparegut com a segona força sindical Alternativa, que defensa les propostes de l’Assemblea de docents de les Illes Balears, col·lectiu creat per a oposar-se a les polítiques educatives del govern popular.
El govern del PP va ser extremadament crític amb els sindicats, fins al punt de reduir dràsticament els alliberats sindicats, principalment en educació i sanitat, i va retirar-los, per tant, part de les subvencions.