martes, 30 de mayo de 2017

"És incoherent voler l'euro i no voler l'austeritat. Un altre euro no és possible"

Impressions

Euro, esquerres, democràcia

29/05/2017
https://directa.cat/euro-esquerres-democracia
Quan hi ha tipus de canvi flexibles, els desequilibris entre els països se superen amb la reavaluació de la moneda dels països forts, ja que la seva moneda s'aprecia perquè es molt demandada per raons comercials i financeres. En canvi, en una situació de tipus de canvi fixes (el cas de l'euro), aquest mecanisme no funciona i els desequilibris s'han de superar amb l'austeritat i la desocupació als països febles: retallant les despeses i augmentant els impostos, el govern porta a les empreses a fer fallida o a acomiadar als treballadors, tot suposant que els desocupats acceptaran treballs a un salari inferior i que, per tant, faran que el país sigui més competitiu.
Si es produeix un desequilibri en els intercanvis entre dos països i, per tant, un país es converteix en deutor de l'altre, només hi ha dues solucions. D'una banda, la devaluació externa, és a dir, la devaluació de la moneda del deutor, que vol dir la revaluació de la moneda del creditor. I això implica que els béns del deutor són més competitius, el que fa augmentar les exportacions i el deutor aconsegueix més recursos per pagar els seus deutes, i igualment, que una part dels deutes es poden pagar en una moneda més feble i, per tant, el deute disminueix.
En una situació de tipus de canvi fixes (el cas de l'euro) els desequilibris s'han de superar amb l'austeritat i la desocupació als països febles
L'altra solució és la devaluació interna, és a dir l'austeritat, les retallades de despeses públiques i l'augment d'impostos, que provoquen una disminució en les rendes dels ciutadans, que compren menys i disminueixen les importacions (es necessiten menys recursos per pagar-les). Tot plegat fa disminuir el PIB i augmentar l'atur, el qual exerceix una pressió perquè els salaris disminueixin. Si els salaris disminueixen, teòricament els productes seran més competitius, les exportacions augmentaran i el país deutor aconsegueix més recursos per pagar els seus deutes.
Però què passa a la realitat? Si tots els països apliquen aquestes mateixes polítiques al mateix temps, tots els compradors de tots els països tenen menys renda per comprar, per tant hi ha menys demanda i hi ha dificultats perquè l'economia surti de la crisi i es recuperi.
Qui vol l'euro, vol l'austeritat, és a dir, la desocupació competitiva usada com a mitjà per a devaluar el treball. És incoherent voler l'euro i no voler l'austeritat. O sigui que un altre euro no és possible! L'euro comporta l'austeritat i, per tant, per oposar-se realment a l'austeritat cal oposar-se a l'euro. Amb l'euro (tipus de canvi fix) és dóna tot el poder als països creditors i totes les cargues als països deutors i és clarament utòpic pensar que els creditors desaprofitaran aquesta avantatge.
Qui vol l'euro, vol l'austeritat, és a dir la desocupació competitiva usada com a mitjà per a devaluar el treball. És incoherent voler l'euro i no voler l'austeritat. O sigui que un altre euro no és possible! 
D'altra banda, amb l'existència de l'euro, el BCE serà sempre independent del govern europeu, un govern que no existeix, i a més la Comissió no té la legitimitat democràtica que tenen els governs nacionals. L'euro incorpora el dogma de la independència del BCE. O sigui, als tres poders tradicionals de la democràcia se'n hi afegeix un quart, el monetari que, a més, és el que passa a manar sobre els altres. Mana perquè té un paper decisiu de xantatge sobre els governs: els hi prohibeix que puguin utilitzar la seva pròpia banca central com a prestamista de darrera instància.
La impossibilitat de controlar el BCE per part dels governs nacionals impedeix el finançament monetari dels països, que el BCE actuï com a prestamista en última instància i, en conseqüència, no permet controlar el tipus d'interès del deute públic ni, per tant, tenir sota control el finançament del dèficit públic. O sigui, els estats es veuen obligats a acudir als mercats financers internacionals, la qual cosa implica pagar més en interessos pel deute públic i, per tant, tenir menys possibilitats de fer despeses socials o productives, les quals tendiran a la privatització i a un afebliment progressiu de l'estat del benestar. Aquesta impossibilitat de controlar el BCE és una arma molt potent per a imposar als governs els diktats europeus.
La impossibilitat de controlar el Ban Central Europeu és una arma molt potent per a imposar als governs els diktats europeus
Les restriccions que imposa el tipus de canvi fix, amb l'euro gestionat per un BCE supranacional i suprajurídic, que ha usurpat el poder de les institucions democràtiques nacionals, més els pactes d'estabilitat impedeixen als estats qualsevol actuació de política econòmica (monetària, fiscal, de tipus de canvi) que pugui estimular l'economia mitjançant polítiques anticícliques.
Si els tipus de canvi fixos i l'estabilitat de preus permeten aconseguir un òptim econòmic purament tècnic i apolític -i, per tant, són la millor defensa pel poder de compra dels treballadors-, com defensen (explícita o implícitament) els partidaris de l'euro i de la ideologia neoliberal, els sindicats i els partits socialdemòcrates, i fins i tot l'estat o la mateixa política, no són de cap utilitat. N'hi haurà prou amb l'actuació d'un BCE independent i fora de qualsevol control democràtic. És a dir, dintre de l'euro no hi ha espai per a les esquerres socialdemòcrates tradicionals.
Per tant, la independència del BCE és un enemic de la democràcia. A més, l'idea que pugui existir una Europa amb l'euro però sense austeritat és falsa. I dintre de l'euro, que significa essencialment un acord de deflació salarial, no hi ha espai per a la democràcia, ni per a una política socialdemòcrata tradicional. L'euro i la UE són l'enemic a combatre i no un objectiu a aconseguir, ja que són un perill per a la democràcia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario