Instal.lacions de grans catàstrofes de l'Institut de Medicina Legal i Forense (fotografia: Albert Salamé)
La cosa que més impressiona del recorregut que fan els cadàvers que entren a la Ciutat de la Justícia de Barcelona és la voluntat de perfecció que impregna aquest trajecte. Ells no se’n podran beneficiar, però és un consol per a tots nosaltres veure que el darrer procés de manipulació d’un cadàver es fa amb les màximes garanties. ‘Et puc garantir que nosaltres detectem el cent per cent de casos en què la mort ha estat provocada’, explica el doctor Carles Martín, subdirector de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya i responsable de les comarques de Barcelona. Martín –que va publicar la novel·la negra Nits– ha estat un dels assessors de Nit i dia, la primera sèrie ficció que Televisió de Catalunya ha dedicat a la figura dels forenses, i és un dels nostres guies en aquest recorregut pel dia a dia d’aquests metges.
El doctor Carles Martín a les instal·lacions de l’Institut de Medicina Legal i Forense
(fotografia: Albert Salamé).
Els hem demanat que ens ensenyessin quina és la realitat de la seva professió i com els havia pogut afectar l’èxit de sèries televisives que els converteixen en herois de la pantalla, des de CSI fins a Bones, passant per l’esmentada Nit i Dia, la nostra producció d’èxit. I el resultat és, per sort, molt menys espectacular que no allò que es pot veure a la petita pantalla.


Els cossos arriben a l’edifici gris de la Ciutat de la Justícia, són identificats i tot seguit traslladats a la zona de recepció, on o bé entren a la nevera o bé van directament de cap a la sala de les autòpsies. Després de la feina dels patòlegs, el cos tornarà, indefectiblement, a les neveres on es guardaran, sempre ben identificats. La sala que més impressiona de tot el recorregut –a banda aquella on es fan les autòpsies pròpiament dites– és una que no s’ha estrenat mai i que esperem que no calgui utilitzar: la de grans catàstrofes, amb espai per a cent cossos. ‘Si calgués podríem aïllar completament la sala i mantenir-la refrigerada totalment. Per sort, no l’hem haguda de fer servir mai, però com que les instal·lacions es van preparar després d’haver vist fets amb molts de morts arreu del món, es va decidir d’innovar i estar preparats per si ens hi trobàvem’, diu la doctora Claudina Vidal, també subdirectora de l’institut i responsable de la ciutat de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.
La doctora Claudina Vidal a les instal·lacions de grans catàstrofes de l’Institut de Medicina Legal i Forense
(fotografia: Albert Salamé).
L’espai on es fan les autòpsies és molt més gèlid que no el de Nit i dia, malgrat que és exactament la mateixa sala que es fa servir durant els rodatges. Però potser el fet que unes operàries netegin a fons la del costat o que hi ha l’instrumental mèdic sobre la taula en perfecte ordre –tot i que no hi ha material pesant a la vista– inquieten el visitant. Així mateix, la porta s’obre alguna vegada involuntàriament i notar l’aire al clatell no és cap experiència agradable.
Malgrat tot, les dades sí que són tranquil·litzadores.  L’Institut de Medicina Legal fa més de 150.000 actuacions cada any, de les quals només 3.500 són autòpsies a tot Catalunya. D’aquestes, només entre 50 i 70 cada any corresponen a algun homicidi. La resta són morts naturals inesperades, accidents de tota mena o suïcidis. ‘És clar que les sèries de televisió busquen la part més espectacular i han de donar peixet als espectadors. La típica fuetada cervical no té cap interès per als guionistes, però per sort per a nosaltres  els homicidis són una part molt petita de la nostra feina. Imagineu-vos Caracas, on durant el cap de setmana hi ha una trentena d’homicidis’, diu el doctor Jordi Medallo, director de l’institut, un home que ja veia clar des del batxillerat que volia ser forense, ‘i això que no hi havia sèries, ni el CSI, i de metges; només teníem A cor obert, i ja em diràs’.
El doctor Jordi Medallo a les instal·lacions de l’Institut de Medicina Legal i Forense
(fotografia: Albert Salamé)
Els responsables de totes aquestes actuacions són les 294 persones que a tot Catalunya es dediquen a aquesta feina i que fan les intervencions. Hi ha dues menes de feina que es fan habitualment: ‘Tenim les actuacions programades i les guàrdies. A les programades ens encarreguem sobretot de valoracions pericials o de visites psiquiàtriques, entre més, mentre que a la guàrdia es fa de tot, des de l’aixecament de cadàvers fins a l’atenció a les agressions sexuals, dues de les actuacions més comunes que s’atenen durant les guàrdies, a més de baralles, lesions i accidents. Amb tot, depèn molt de la zona on es treballa, perquè la tipologia de les actuacions és molt variada. També hi ha guàrdies específiques de violència masclista o de menors, per exemple’, especifica la doctora Vidal. Ella volia ser pediatra, però va veure que al jutjat de l’Hospitalet faltava un forense i no s’ho va pensar gaire. ‘Hi he descobert coses que no tenen res a veure amb la part humana de la medicina, com ara tots els conflictes que hi poden aparèixer. Haver de valorar l’estat mental d’un avi que ha abusat de la seva néta, per exemple, és terriblement dur. Us puc assegurar que la primera setmana de guàrdia no s’oblida.’
El doctor Medallo també expressa una mica de ressentiment en aquest sentit: ‘Durant la carrera no t’ensenyen a tractar amb la mort i això al principi sobta. Els forenses no som uns tipus estranys, som gent molt normal que ens hem d’enfrontar molt sovint al problema de com parlar de la mort. En general, als metges no els ensenyen a parlar amb les famílies i a comunicar. Nosaltres, aquí, parlem molt poc amb els familiars, entre altres coses perquè els nostres informes poden tenir transcendència jurídica i el que es fa és parlar amb els jutges sobre el que trobem. Això sí, hem d’avisar els familiars en el cas d’una mort sobtada perquè és un problema cardíac hereditari i si ho trobem hem de recomanar immediatament a la família que es faci les proves. Però en general parlar de la mort costa.’
Instal·lacions de la sala d’autòpsies de l’Institut de Medicina Legal i Forense
(fotografia: Albert Salamé).
Que aquests metges són gent normal ho demostra la fluïdesa de la conversa entre els tres doctors i la sensació d’humanitat que es desprèn de la seva conversa. Martín, per exemple, explica així per què es va fer forense: ‘A la carrera no hi havia cap especialitat que m’agradés, fins que vaig veure que la medicina forense era l’única de la qual no em perdia ni una sola classe. I he descobert que aquí veus de tot i que tens l’oportunitat de fer recerca i investigació a la vegada.’ I que tenen moments molt durs i casos molt complicats, també. Un d’ells va ser, sens dubte, l’atropellament mortal de Castelldefels la revetlla de Sant Joan de 2010, per exemple. ‘Tot i això, també hi ha casos que impliquen persones vives que poder ser molt complicats’, diu el director, perquè en molts de casos ells tenen l’obligació de fer les proves pericials i no es troben en les situacions en què es troben habitualment els altres metges.
Potser aquesta és la part que no es veu en una sèrie com Nit i dia, en què l’acció dramàtica ha d’anar per uns altres camins i la complexitat de la professió mèdica, amb tots aquests petits entrebancs del dia a dia, queda més desdibuixada pels grans casos inhabituals però que alimenten la ficció dramàtica. ‘I, atenció, de totes les sèries que he vist aquesta és la més aproximada al sistema de treball que tenim aquí  a casa nostra, però és feta basant-se en els casos extraordinaris i no en algú que ha pegat una bufetada a un altre, perquè això no tindria gens d’interès. Per sort, no hi tenim pas gaires assassins, al país, i encara menys tants assassins en sèrie’, afirma el doctor Medallo.
La imatge dels forenses ha canviat molt aquests darrers temps i sempre positivament. ‘Fa uns anys deies a què et dedicaves i et deien que eres el metge dels morts. Sempre apareixien les preguntes morboses. Ara, a poc a poc, la situació s’ha normalitzat i la gent sap que fem moltes més coses que no pas la realització d’autòpsies’, diu la doctora Vidal. També és cert que aquells tòpics que s’havien popularitzat en l’imaginari de la novel·la negra, com el de tipus insensibles capaços de guardar l’entrepà o la carmanyola a la nevera dels morts o de fer l’autòpsia fumant o veient el partit de futbol, els han fet molt de mal i és el moment en què els tres doctors es posen més seriosos. No únicament això no passa, sinó que és gairebé impossible que hagi passat, és tot fruit d’un excés d’imaginació de novel·listes i de guionistes per a fer excepcionals persones normals que fan la seva feina amb la màxima dedicació.
‘Per això és important una sèrie com aquesta, perquè ajuda a donar una imatge més acostada de la nostra professió, que ara té un cert interès, com demostra que ja hi ha xicots de batxillerat que fan el treball de recerca sobre nosaltres. També ajuda a parlar de com fem la feina aquí, un sistema molt allunyat de la professió als EUA, que és el que més es veu a les pel·lícules’, diu la doctora Vidal.
El doctor Carles Martín a les instal·lacions de l’Institut de Medicina Legal i Forense
(fotografia: Albert Salamé)
Tot i això, l’especialitat de forense encara és poc demanada a la facultat. Potser un de cada aula vol dedicar-se a la medicina forense. I els nois de batxillerat que vénen i s’hi interessen i fan el treball de recerca sovint passen per alt que per a ser forense primer has de ser metge, i a això hi has de dedicar sis anys. Però sí que és clar que ara hi ha més atractiu que abans i que ja hi ha algun alumne a la universitat que s’interessa per l’especialització arran de les sèries americanes. Alguna cosa va canviant’, assegura Martin.
Sigui com sigui, allò que no canvia és que la medicina legal demana temps: les proves no arriben amb la celeritat de la televisió, l’ADN per si sol no ajuda a resoldre cap cas i els metges són molt més normals que no pas els que apareixen a la tele. Ells mateixos ho diuen: ‘La major part de la nostra feina la fem amb els vius.’