lunes, 8 de mayo de 2017

Graus de precarietat: sobre les condicions laborals a l’escola concertada a Catalunya

https://www.elcritic.cat/blogs/femcritic/2017/05/01/graus-de-precarietat-sobre-les-condicions-laborals-a-lescola-concertada-a-catalunya/
El professorat de l’escola concertada és invisible en molts debats sobre l’ensenyament a Catalunya / ALEXAS
El 27 de març, CRÍTIC va publicar un article escrit per Mireia Rom titulat “Ser professor a Catalunya avui, una professió precària?”. En aquest article, la periodista explicava la fràgil situació en què es troba el professorat a Catalunya. El text volia ser una radiografia de les condicions laborals dels treballadors d’aquest ofici a l’educació reglada del Principat; però, curiosament, se centrava només en els professors de l’escola pública i ni tan sols anomenava els treballadors de l’escola concertada i privada, que estan en unes condicions laborals encara pitjors que els de la pública. Com a subscriptor de CRÍTIC, vaig comentar el problema i els responsables del mitjà m’han convidat molt amablement a ampliar el meu comentari i a explicar breument la situació de precarietat del col·lectiu en aquest blog.
Un dels nombrosos punts que ha protagonitzat la discussió sobre l’educació a Catalunya ha estat el de la conveniència de seguir mantenint un doble circuit d’escola pública que consisteix, d’una banda, en l’escola pública pròpiament dita i, de l’altra, en un sistema concertat que comporta l’aportació de diners públics a una escola de titularitat privada, que ofereix el servei educatiu en lloc de l’Administració. Es calcula que, més o menys, el 30% de les escoles que reben diners públics són concertades a Catalunya, i a la ciutat de Barcelona, és el 50%. És a dir, més o menys, una tercera part a Catalunya i la meitat a Barcelona. En aquest debat, habitualment, els mitjans i partits polítics situats a l’esquerra han estat a favor de l’escola pública, i els de dretes, a favor de la patronal de la concertada. En aquesta polarització del debat, hi ha dos grans oblidats, que són, en primer lloc, els alumnes i les famílies que porten els seus fills a l’escola concertada i, en segon lloc, els treballadors d’aquestes escoles. Tots dos són totalment invisibles en els debats sobre aquest tema. En aquesta petita nota intentaré parlar dels segons.
No pretenc ser exhaustiu, simplement donar algunes pinzellades i exhortar CRÍTIC que faci un estudi més amb profunditat sobre el tema. Dividiré la meva petita exposició en quatre aspectes: condicions laborals, titularitats i caràcter propi, representativitat i mobilització i, per acabar, perspectives de futur.

Condicions laborals

Abans de tot, cal recordar que el concert inclou des del punt de vista econòmic la major part del sou dels treballadors, excloent-ne la sisena hora i alguns extres menors, i un tram per a despeses diverses que cobra directament el centre. Així doncs, un treballador de la concertada cobra la majoria del seu sou directament de l’Administració pública. Per aquest motiu, entre d’altres, es va pactar, quan es va aprovar la LEC, que el 2017 s’haurien d’haver equiparat les condicions laborals de tots els treballadors que formaven part del sistema públic, fossin o no de la concertada. Això no ha succeït i la situació actual és que el treballador de la concertada cobra pràcticament el mateix que el de la pública, però per treballar més hores i amb pitjors condicions. Aquest fet és especialment greu si ens referim a secundària i batxillerat, ja que el treballador de la concertada imparteix 24 hores lectives, i el de la pública, gràcies a les últimes esmenes introduïdes, n’impartirà 19 o fins i tot 18; a infantil i a primària, fan una hora més a la concertada. La diferència és més que significativa i afecta de manera determinant la qualitat de l’ensenyament i la salut del professorat.
A més d’aquesta dissemblança, n’hi ha moltes d’altres, com són els beneficis per ser tutor o la remuneració per exercir un càrrec, que són inferiors a la concertada. Aquesta situació provoca que el professor de la concertada, que cobra directament de l’Administració, sigui més barat que el de la pública i suscita que els governs catalans, també a l’etapa del tripartit, es vegin temptats de promocionar la concertada per tal, entre altres motius, d’abaratir costos. Hi ha alguns avantatges, des del punt de vista estrictament laboral, per als treballadors de la concertada respecte, per exemple, als interins de la pública, com són l’estabilitat de les plantilles de treballadors (s’acostumen a fer contractes indefinits) i, en certs casos, menys conflictivitat a l’aula. No obstant això, cal destacar que, des que no es convoquen oposicions, els professors de la concertada i els interins de la borsa de l’escola pública van intercanviant-se d’un lloc a l’altre, depenent de les ofertes laborals. El problema és, doncs, estructural, ja que, actualment, sigui com sigui, el 30% dels professors de Catalunya han de treballar necessàriament a la concertada. En conclusió i malgrat tot, la suposada equiparació ha servit als professors que treballen a la concertada per patir automàticament totes les retallades de la pública, però no per beneficiar-se dels primers símptomes de recuperació de drets.

Titularitats i caràcter propi

Pel que fa al segon tema sobre el qual volia escriure, el de les titularitats, cal destacar, primer de tot, que aquestes no són homogènies. Generalment, es cau en l’error d’identificar escola concertada amb l’escola catòlica, i això no és del tot cert. Segons sembla, un 60% de les escoles concertades pertanyen a la FECC (Federació d’Escoles Cristianes de Catalunya) i l’altre 40% són escoles d’altres tipus i d’ideologies molt diverses. Dins d’aquest 60%, també hi podem trobar congregacions de molts tipus i tarannàs diferents. Sigui com sigui la titularitat, un treballador de la concertada és sotmès a quelcom que podríem anomenar una doble titularitat: d’una banda, és víctima de tots els problemes i absurds que provoca l’Administració en un sistema organitzat de manera més que deficient, com són la dansa insondable i inquietant de lleis i normes que apareixen i desapareixen, la burocratització, etc. D’altra banda, i aquí rau la novetat, el treballador de la concertada està sotmès a la titularitat de torn i, sobretot, al caràcter propi del centre. Cada centre concertat té un caràcter propi, que és format per una sèrie de trets ideològics que el distingeixen. S’entén que el treballador, els alumnes i les famílies han de respectar i promocionar aquest caràcter. Aquest fet pot generar alguns problemes, ja que aquests caràcters propis poden afectar en alguns casos les creences i conviccions d’un docent.
Un altre tema important és que la titularitat és a tots els efectes qui mana en el col·legi i, per tant, té la potestat de seleccionar el personal i acomiadar-lo; això permet la possibilitat, si es vol (i, per sort, en la majoria dels casos no és així), de generar grups ideològicament homogenis o que estiguin completament d’acord amb l’ideari del centre, fet que obliga que el treballador hagi d’assumir aquest ideari si vol ser contractat en primer lloc i després si no vol ser acomiadat. Curiosament, les titularitats no han exercit la seva autonomia a l’hora de les retallades, ja que han decidit fer seves les retallades de l’Administració i retallar proporcionalment les parts dels sous que no depenen del Departament d’Ensenyament.

Representativitat i mobilització

El problema de la representativitat i la mobilització és primordial. Hom es pot preguntar per les causes del problema que estem plantejant; es pot parlar dels mitjans, dels polítics, de la patronal, però un gran problema del treballador de la concertada és que no està mobilitzat com el de la pública. Els professors de la concertada tenen unes taxes de participació en vagues generals o d’educació baixíssimes, i aquest és el ‘mantra’ que esgrimeixen els sindicats per no lluitar pels drets d’aquest col·lectiu. Això fa que les patronals, els governs, etc., paguin un preu molt baix pels seus abusos. Des del meu punt de vista, la solució d’aquest problema passa, en primer lloc, pel canvi generacional i, sobretot, per un increment en la consciència de grup del professorat de la concertada. Apel·lant al vell ideari de l’esquerra, es tractaria que agafessin el que podríem anomenar consciència de classe; perquè això passi, s’han de reconèixer primer a ells mateixos com a col·lectiu i després la societat els ha de reconèixer també com a col·lectiu important per a l’educació de la societat. Per aquest motiu és tan important que els mitjans, partits, sindicats… en comencin a parlar.
Un altre tema vinculat amb la capacitat de mobilitzar-se és la representativitat: cal preguntar-se qui representa els mestres i professors de la concertada. Des del punt de vista sindical, el sindicat majoritari és la USOC, que ha fet molt bona feina, però que només és implantat a la concertada i que és un sindicat amb poca repercussió social que treballa amb col·lectius molt concrets (amb alguns grups sanitaris i amb els treballadors de seguretat privada). També hi tenen una representació significativa la UGT i, a l’últim, CCOO. La USOC no és a la mesa de la funció pública (on només hi ha els sindicats de l’escola pública), on es trien les condicions laborals que després s’aplicaran a la concertada. Un exemple d’aquest problema és la propera negociació del conveni del treballador de la concertada que, segons sembla, es farà l’any vinent; la negociació serà només amb la patronal, la qual només pot modificar alguns aspectes; aspectes primordials com ara la distribució d’hores s’han de negociar amb l’Administració.
El problema, però, resideix en el fet que no hi ha cap sindicat que aposti per defensar els drets de tots els professors; potser qui més s’hi acosta és la UGT, però hi ha la sensació que no pot haver-hi sindicats que defensin els drets dels dos col·lectius de professors vinculats a l’educació pública. Aquest fet és absurd, ja que, com he esmentat abans, hi ha molts professors que passen de la concertada a la llista d’interins constantment. No hi ha cap partit polític ni mitjà de comunicació que ens doni suport com a treballadors. Els partits i mitjans que tradicionalment defensen els drets dels treballadors estan a favor dels treballadors de l’escola pública i els qui estan a favor de la patronal ho continuen fent. De tot això, podem concloure que vora el 30% del professorat de Catalunya (una mica menys del 30%, ja que treballem més hores, som més barats i, per tant, es necessiten menys professors per centre) és invisible i ningú en parla ni el defensa o l’ataca. Com a exemple, quan apareix a un mitjà de comunicació la notícia que es tanca una línia en una escola concertada, algú pensa que això implica que un treballador qualificat i amb experiència se n’anirà al carrer? Se li facilitarà l’accés a l’escola pública? Sembla que ni tan sols se’n parla, d’això.
Les dues últimes conselleres d’Ensenyament de Catalunya: l’actual, Meritxell Ruiz (Junts pel Sï), i la seva predecessora, Irene Rigau (CiU) / CCMA

Perspectives de futur

Després d’aquest discurs una mica derrotista, voldria acabar oferint esperança i pensant en el futur. Des del meu punt de vista, un primer pas per millorar la situació ha de ser posar fi al secretisme que envolta l’escola concertada. Deixant de banda la seva conveniència, de moment les escoles hi són, amb els seus alumnes i professors, i és molt important que el debat no es plantegi des del desconeixement. Potser ha arribat el moment que algun mitjà, a mi m’agradaria que fos CRÍTIC, faci un estudi amb profunditat de l’escola concertada a Catalunya, i que mostri que no són ni molt menys homogènies, que es detalli quants diners cobren, quins són els seus caràcters propis, com es porta a terme aquest caràcter, etc. Si hom fa una volta per Barcelona i es va fixant en quines concertades hi ha, s’adonarà que n’hi ha de molts tipus, des d’aquelles que fan la mateixa funció que una pública fins a aquelles que són extremament elitistes i segreguen per sexes. Com s’ha pogut deduir del meu text, dins d’aquest article m’agradaria que es parlés també de les condicions dels treballadors i que quedés clar que aquestes condicions són encara pitjors que les dels treballadors de la pública.

Una altra possibilitat que ens podria acostar lentament i pausadament cap a la solució de la precarietat del professorat podria ser que tots els mestres i professors i els nostres representants ens uníssim i deixéssim d’atacar-nos els uns als altres. No s’ha de confondre la patronal amb els treballadors. La precarietat del sector és evident, però la lluita entre els mateixos treballadors facilita la gestió de la misèria que només serveix per aconseguir professors de la pública funcionaris que podríem anomenar de segona (em nego a anomenar-los de primera); després, professors de tercera, que serien els interins de la pública, que competeixen en precarietat amb els de la concertada (i s’intercanvien), i, a l’últim, no hem d’oblidar els de l’educació privada no concertada, que són els qui estan pitjor. Per acabar, vull destacar, encara que sigui una obvietat, que, com sempre que parlem d’educació, els perjudicats pel mal funcionament de les escoles són els alumnes, les famílies i la societat, que l’únic que demanen, en la majoria dels casos, és que s’imparteixi una educació de qualitat. Per aconseguir-la, és primordial que es millorin les condicions laborals del professorat.

No hay comentarios:

Publicar un comentario