jueves, 4 de mayo de 2017

“La justícia dubta dels menors que narren abusos sexuals perquè els concep com a éssers inferiors”

ENTREVISTA | ESTRELA GÓMEZ

http://diarisanitat.cat/justicia-dubta-dels-menors-que-narren-abusos-sexuals-perque-concep-essers-inferiors/

Estrela Gómez és coordinadora d'Agamme, un dels col·lectius impulsors de la queixa que ha portat a la Comissió Europea a investigar si Espanya és diligent en la investigació d'abusos sexuals a menors

Estrela Gómez
Estrela Gómez
Estrela Gómez Viñas porta diversos anys avaluant la resposta judicial davant els abusos sexuals a menors en l’àmbit familiar. Aquesta mediadora social ho fa des de la coordinació de l’Associació Gallega contra el Maltractament a Menors (Agamme), que des del 2010 intenta fer visible la violència sexual contra nens i nenes, un tabú del qual poques vegades es parla, però que existeix.
El col·lectiu ha rebut, sobretot, casos de mares que denuncien els pares per abusos contra els seus propis fills i asseguren haver-se trobat amb una justícia que els ha girat l’esquena. Una realitat que ha estat denunciada per organitzacions com Save the Children i Amnistia Internacional i que ara ha arribat a la Comissió Europea a través d’una queixa presentada per Agamme i altres dos col·lectius i que donarà lloc a una investigació. La Comissió troba indicis que “podria existir una falta de diligència en la instrucció dels casos d’abús sexual” a Espanya i dóna crèdit a diverses de les pràctiques relatades en la queixa.
Què suposa aquesta resposta?
Que la Comissió reconegui que pot haver-hi una transposició errònia de dues directives europees -la de lluita contra els abusos sexuals a menors i la referida a protecció de les víctimes- a la legislació espanyola és un pas molt important. Esperem que per fi l’Estat espanyol faci el pas de reconèixer que hi ha un problema, deixi de banda determinades pràctiques que dificulten la investigació d’abusos i puguem aconseguir una justícia adaptada a la infància. Però cal ser cauts i esperar per veure en què es materialitza.
En què es basa per afirmar que la justícia no s’adapta als menors?
En el fet que a la base dels procediments hi ha alguna cosa que està fallant. S’estima que al voltant del 20% dels infants pateixen abusos sexuals i, d’aquests, el 80% són en l’àmbit familiar. No obstant això, tot i unes dades tan brutals, les víctimes que donen a conèixer la seva situació, que són una ínfima part, i arriben als tribunals, es troben amb un mur. Es triga molt de temps a prendre’ls declaració, no hi ha professionals experts, els nens se senten atacats i espantats, es troben amb els presumptes agressors mentre esperen…
A més d’aquestes pràctiques, un altre dels punts clau denunciats és que hi ha una manca de credibilitat del testimoni del menor…
Sí. Hi ha una mena de presumpció de falsedat quan un nen o una nena relaten aquest tipus d’abusos. És una cosa molt perniciosa perquè si el professional o el jutge que li prenen declaració estan pensant això, el menor ho notarà i l’entrevista ja no es desenvoluparà amb plenes garanties. Ells senten que el que l’escolta està desconfiant del seu relat. La justícia dubte d’ells perquè els concep com a éssers inferiors, sense capacitat per narrar, per recordar o per dir la veritat, tal com fa la societat.
Això suposa que el menor no està al centre del procediment?
No, per a res. En comptes de supeditar el procediment a la víctima, com seria el més lògic en una justícia efectiva, és la víctima qui ha de supeditar-se al nombre de professionals, als mitjans, a la feina que tinguin… Per exemple, es pren testimoni quan al procediment li resulta més factible, no quan el menor està preparat. Això, unit al punt de vista des del qual veiem els nens, envoltats de prejudicis sobre la narració infantil, fan que no se’ls concebi com a subjectes de dret.
Quines conseqüències té això per a l’accés a la justícia?
Hi ha diverses. En primer lloc, la víctima patirà més i tindrà més possibilitats de patir revictimització, és a dir, tornar a patir per la manera en què se li fa travessar el procés judicial. Un altre efecte és que es produirà una prova defectuosa i que no es puguin recollir dades suficients. Si l’entrevistador no el deixa parlar amb calma perquè té 30 minuts, fa preguntes sense delicadesa o li demostra que no està confiant en el relat, això provocarà que el menor es tanqui en si mateix i el testimoni serà de molta menys qualitat, que és la prova fonamental.
La conseqüència final és que no s’accedeix a la justícia. Hi ha menors que per això no aconsegueixen demostrar que han estat abusats sexualment. Això, en cas que l’acusat sigui el pare, té unes implicacions brutals perquè hi haurà nens als quals se’ls obligui a establir comunicacions o règims de visites amb la persona que ha exercit aquest tipus de violència contra ell.
La Comissió Europea també va investigar l’aplicació en tribunals espanyols de la Síndrome d’Alienació Parental (SAP) contra les mares…
Sí. Sol aplicar-se a mares que denuncien abusos sexuals dels pares cap als seus fills i a les que se’ls acusa d’haver influenciat al menor. De fet, una altra de les claus de per què se sol desconfiar del relat infantil és per la persona que denuncia. Hi ha pares i altres familiars que ho fan, però la major part de les vegades un nen explicarà el que li passa a la seva mare. Aquí ens trobem amb tots els prejudicis respecte a les intencions de les dones, de pensar que vol aconseguir alguna cosa amb això.
De fet, un dels sinònims del SAP és la síndrome de la mare maliciosa. És una teoria que no està reconeguda i darrere d’ella hi ha una ideologia, però hi ha jutjats i equips psicosocials que l’apliquen. I com a conseqüència, apliquen l’anomenada teràpia de l’amenaça, que és la “solució” ideada pel creador del SAP.
En què consisteix?
És el tractament dissenyat per a aquesta suposada síndrome d’una mare perversa, on l’únic objectiu és fer mal a la figura paterna. Consisteix en una bateria de mesures basades en la coacció dirigides a mares i fills: amenaça d’aïllament temporal, tractament psicològic o canvis de custòdia en favor dels pares que han estat denunciats.
Quins són els efectes?
El primer és que els nens i nenes estaran desprotegides perquè es veuen obligades a haver de complir un règim de visites en contra de la seva voluntat amb algú del que han expressat que els produeix por. Però a majors té un altre efecte dissuasiu. És una pedagogia perversa que tracta de recordar constantment a la societat què pot succeir si prens determinades decisions. Hi ha un ordre establert que gira entorn del pare, al patriarca. Si no es compleix socialment, com fan les mares que denuncien, se li recorda aquesta obligatorietat.
Aquest tipus de pràctiques que denuncien en la queixa es donen de forma sistemàtica o són casos aïllats?
Generalitzar és massa, perquè també hi ha grans professionals que s’impliquen i treballen bé en aquest sentit. Però el que està clar és que és una cosa que existeix, són pràctiques que es donen en molts casos i, sobretot, si l’abús ha estat comès pel pare. No hi ha tant problema quan s’acusa altres membres de la família, com avis o tiets. Save the Children ja ha avisat que les traves judicials es donen especialment en aquests casos.
Com ha estat la resposta de l’estat espanyol a les denúncies que porteu fent diversos anys molts col·lectius?
De manera sistemàtica no s’atenen aquest tipus de queixes. A més, Espanya no és un país en el qual hi hagi mecanismes efectius de participació i quan ha rebut garrotades, els ha ignorat. És el cas d’Ángela González, la filla va ser assassinada pel seu pare violent en un règim de visites després que ella manifestés en desenes d’ocasions que no volia veure-li. L’ONU ha demanat a Espanya que indemnitzi i repari el mal de l’Ángela perquè dóna per provat que hi va haver una negligència, però Espanya ho ignora. És escandalós.

No hay comentarios:

Publicar un comentario