No fa gaires dies vam llegir a la premsa les declaracions del conseller de Salut Toni Comin, on reivindicava des del Cercle d’Economia que “Catalunya no hauria de renunciar a ser la Finlàndia de la salut“. Declaracions semblants va fer ex-conseller Boi-Ruiz l’any 2015 i ja en parlaven molt abans.
Les persones enlluernades i bocabadades en escoltar que el projecte català té com a referent el funcionament d’aquest país nòrdic podríem fer un sonor aplaudiment. Dissortadament hem de comentar que no ens parlen de la Finlàndia de l’Educació, on no hi ha cap tipus de competència ni estadístiques comparatives, perquè no cal, tota l’educació és pública i tenen clar que l’educació no forma part de l’aparador de mercat. Ens parlen de la Finlàndia de model de salut públic-privat, on gairebé més del 80% del pes pressupostari de Salut ve dels municipis i no arriba al 20% el que es posa des de l’estat, i on gairebé, en percentatges, l’ànim de lucre rep tants diners públics com a Catalunya les empreses mercantils de sanitat.
Si anem als números veiem que a l’any 2015 la mitjana de sous (Font Dades Macro) a Finlàndia va ser de 43.536,60€ i a Espanya de 26.259€ i això suposa que al país nòrdic cobren un 40% més que al nostre país. Quant a la despesa per càpita en salut, els/les finlandesos/es va ser, per a l’any assenyalat, de 2.758€ mentre que a Catalunya va ser de 1.120€, la qual cosa significa que els finlandesos van pagar un 60% més que nosaltres. Així, resumidament i sense altres dades, el que podem constatar és que hi ha més despesa pública en salut.
Si més no, amb aquestes declaracions sobre Finlàndia el que pretenen és girar la troca i que tot el model sanitari català, malmès pel mercantilisme, quedi més que desfet. Actualment estan pressionantl’accelerador per empènyer l’avantprojecte de noves fórmules de gestió a càrrec del Servei Català de la Salut cap a la seva aprovació normativa, la qual cosa suposarà la legalització i l’augment escandalós de l’empresa privada de salut dins el model sanitari català, tot pagat amb les nostres butxaques. Si li afegim un canvi de sentit dels impostos cap els municipis, la disbauxa del projecte d’acabar amb la sanitat pública es fa evident.
Paraules com “empreses d’economia social” ens sonaran a cants angelicals quan en realitat són la mascara de societats anònimes, limitades, fundacions, etc. I volen diferenciar-les de les empreses mercantils amb l’argument que tindran com a objectiu l’usuari i no pas els beneficis, quan a l’avantprojecte també es regula que els propietaris podran repartir-se els beneficis. Es dóna màniga ampla per a l’explotació als professionals d’aquests centres.
També “autonomia de gestió” que podem entendre que és la llibertat de decidir sobre la forma d’organització dels treballadors, quan en realitat, es refereixen a “descentralització econòmica del pressupost públic” que se’n va cap a empreses privades, consorcis, empreses públiques, etc.
Com podeu veure, el Departament de Salut usa descaradament paraules clau de les reivindicacions socials per a trastocar-les i així donar un altre sentit. Un altre exemple, als moviments socials sempre diem que abans de l’atenció primària, cal reforçar els determinants de la salut, és a dir, enfocar la sanitat des de la salut: potenciar una vida més digna amb treballs que respectin les persones, amb habitatges que no siguin ratolineres, amb menjars que no estiguin adulterats, amb aigua com cal… Des de la Marea Blanca el doctor jubilat Toni Barbarà ha parlat molt sobre aquest tema.
Ara des del Departament de Salut posen de relleu els determinants, no com a objectiu finalista sinó com a manera de posar una tireta a la veu de la població i que tothom calli, que no hi hagin reivindicacions contra la sanitat privada que està vivint i engreixant cada vegada més dels diners públics.
I ens diuen, ¿cal més diners en salut mental?, ho tindreu. Més del 90% dels serveis de salut mental estan en mans privades. ¿Que voleu més diners per a l’atenció primària?, cap problema, desenvoluparem un projecte perquè d’aquí a infinitat d’anys hi hagin molts més metges. L’atenció primària està dins dels objectius de les empreses mercantils -abraçades per la conselleria de salut-¿Que necessiteu un altre hospital? Ho farem. Qualsevol hospital públic podrà anar a parar a mans privades sota el dit del Director del Servei Català de la Salut, si l’avantprojecte prospera.
El missatge que ens fa arribar el Conseller Comin és que hi ha altres temes molt més importants a debatre i que la sanitat és un joc de tafurs on ells tenen diploma d’honor empresarial.
El que no poden dir és que ho faran tot públic amb assistència pública, universal i equitativa, o que expulsaran del nostre model de salut a totes les empreses privades -properament anomenades d’Economia Social– que estan vivint dels pressupostos públics perquè s’agafarien els dits o la llengua.
Hi ha una frase d’Abraham Lincoln que diu: «Es pot mentir a pocs, molt de temps. Es pot mentir a molts, poc temps. Però no es pot mentir a tots, tot el temps».