lunes, 15 de mayo de 2017

"Per prevenir la tortura cal transparència, que implica posar fi a la incomunicació"

https://directa.cat/prevenir-tortura-cal-transparencia-que-implica-posar-fi-incomunicacio

Entrevista a l'exrelator especial de les Nacions Unides per qüestions de tortura i maltractaments Juan Méndez i l'expresident del Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura Mauro Palma
Des del mes de gener, precisament a proposta de la Coordinadora, el Parlament de Catalunya ha posat en marxa el Grup de treball sobre aïllament penitenciari
Roser Gamonal
15/05/2017
L'opacitat és l'aliada de la tortura. S'amaga darrere les parets d'una comissaria, dels murs d'una presó o de les cel·les d'un Centre d'Internament d'Estrangers, i consisteix en inflingir greu dolor físic o psicològic a una persona. Tot i la insistència del Govern espanyol a negar-ne l'existència, la Coordinadora per la Prevenció i Denúncia de la Tortura (CPDT), que aglutina més de 40 organitzacions, només durant l'any 2015, va recollir 128 situacions en què s'havien produit agressions, tortures o maltractaments, amb un total de 232 persones afectades. Des del mes de gener, precisament a proposta de la Coordinadora, el Parlament de Catalunya ha posat en marxa el Grup de treball sobre aïllament penitenciari, el racó més fosc de les presons. En una iniciativa sense precedents, s'hi han pogut escoltar veus de persones que han patit el règim d'aïllament, els anomenats Departaments Especials de Règim Tancat (DERT): 21 hores al dia sense veure ningú, sense estímuls, en silenci. El cas de Raquel, que es va suïcidar després de passar-hi, exemplifica amb cruesa el mal que pot arribar a causar. El grup de treball també ha comptat amb experts internacionals com l'exrelator especial de les Nacions Unides per qüestions de tortura i maltractaments Juan Méndez i l'expresident del Comitè Europeu per la Prevenció de la Tortura Mauro Palma. El mateix Méndez va viure la tortura en pròpia pell l'any 1975, quan va ser detingut per la dictadura militar argentina. Just abans de la Jornada “L'aïllament penitenciari a debat”, conversem amb tots dos a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona.
 
Dos experts com vosaltres, així com organitzacions en defensa dels drets humans, demaneu l'eradicació de l'aïllament penitenciari. I les Regles Mandela prohibeixen l'aïllament prolongat. Tot i així, s'aplica. Quina és la cultura penal que el legitima, des de quins mites i amb quina finalitat?
"L'aïllament succeeix en espais tancats, fora del control i transparència de l'administració pública. La pràctica viola estàndards internacionals, que clarament prohibeixen la tortura i també el tracte cruel, inhumà i degradant"
Juan Méndez (J.M.): L'aïllament s'aplica a molts països perquè és una mesura que permet a les autoritat penals mantenir l'ordre dins les presons i pretextar que no es violen els drets humans, perquè no hi ha un tractament físic que violi la prohibició de la tortura. De fet, és una pràctica que s'ha generalitzat a molts països a favor de l'opinió pública, que vol més repressió i menys garantisme. Com l'aïllament succeeix en espais tancats, fora del control i transparència de l'administració pública, es generalitza i s'utilitza cada vegada més. La pràctica viola estàndards internacionals, que clarament prohibeixen la tortura i també el tracte cruel, inhumà i degradant. Hi ha, per descomptat, usos legítims de l'aïllament quan és per breus períodes i per raons estrictament contemplades a la llei. El que prohibeix el dret internacional és l'aïllament prolongat – superior als 15 dies-, també l'indefinit. També, l'aïllament de persones menors d'edat, amb alguna discapacitat mental o física i dones embarassades o lactants.
Mauro Palma (M.P.): L'aïllament és una mesura desfasada i sense massa sentit. Davant d'una dificultat, s'opta per eliminar-la, per posar-la a una altra banda. És una forma que adopten quasi tots els ordenaments penitenciaris i, per a mi, és molt positiu que el Parlament català hagi obert una discussió sobre l'aïllament, no només per a Catalunya, sinó per a la cultura penal i penitenciària en general. No hi ha cap altra experiència parlamentària que hagi discutit sobre el tema en aquests termes, més enllà de l'aïllament prolongat. Crec que és una mesura que no serveix, perquè la persona quan surt està més encesa i irascible. Quan és prolongat pot esdevenir un tractament inhumà i degradant. I a més, el DERT suposa una presó dins la presó i no ajuda a la bona gestió. En primer lloc cal abolir-lo, i després, al departament normal pot haver-hi alguna estança on tenir una persona per algun dia. I per altra banda, una persona difícil necessita més dedicació. Espero que la discussió que hem mantingut al Parlament, amb els partits polítics, pugui ajudar a fer possible aquesta transformació.
J.M: Jo també estic impressionat amb l'anàlisi del Parlament català. A nivell internacional, hi ha moviments semblants. Per exemple, Mèxic acaba d'aprovar una llei general sobre tortura que tendeix a federalitzar el problema i uniformitzar pràctiques a tots els estats. Entre d'altres, prohibeix l'aïllament prolongat o indefinit, d'acord amb les Lleis Nelson Mandela, que no són obligatòries, però que molts països van contribuir a redactar. Sóc pèrit en litigis a Mèxic, Brasil, Canadà, a la Cort europea de Drets Humans... Es tracta el tema de l'aïllament, però no hi ha una reforma ràpida ni definitiva i molts països s'hi resisteixen.
Es parla de la funció resocialitzadora i de reinserció de la presó. Els efectes personals i psicosocials que causa l'aïllament prolongat no van en línia contrària?
M.P.: Van en la línia contrària. Al Parlament, vam fer palesa aquesta incongruència entre reinserció social -que consta a la Constitució espanyola- i una pràctica de separació. Com si la desocialització pogués socialitzar... En tot cas, una qüestió molt important és que fins i tot l'administració penitenciària catalana ha volgut una discussió sobre el tema i, per tant, no és un debat només d'acadèmics i intel·lectuals. Insisteixo que aquests Departaments d'Aïllament, que són poc transparents, tampoc ajuden qui treballa a les preso"Per prevenir la tortura cal transparència, que implica posar fi a la incomunicacións, perquè sempre estarà sota sospita.
"Vaig recollir els impactes de la mesura a una informe de l'Assemblea General de les Nacions Unides. Els danys poden ser permanents i irreversibles"
J.M.: Vaig recollir els impactes de la mesura a una informe de l'Assemblea General de les Nacions Unides. Els danys poden ser permanents i irreversibles, però depèn òbviament de la durada i de com cada individu rep el patiment. Vaig tenir un debat amb un administrador de presons de Califòrnia que em deia que no era tortura ni tracte inhumà i degradant perquè ells observaven i en el moment en què el pres començava a tenir trastorns psicològics, el treien de l'aïllament. Em va fer recordar el fet que, de la mateixa manera, si a mi, per treure'm una confessió em balden a cops i al cap dels dies han marxat les marques, podríem dir que no em van torturar. Aquí el que importa és si hi ha sofriment o dolor en el moment que es produeix el dany i quin és el grau de severitat per parlar de tortura. Això és indiscutible en els casos de l'aïllament prolongat o indefinit. Vaig entrevistar un pres a Califòrnia que duia 18 anys en aïllament i em va dir: “Nosaltres aguantem, però això no vol dir que no patim”. És contundent. El que implica la prohibició no és la durada o irreversibilitat del dany, sinó el dany en si mateix.
/ Roser Gamonal

 
Si analitzem els perfils de les persones preses, podem afirmar que existeix un model penal dual? Una justícia de classe: per dalt la impunitat, i per baix, càstig prolongat?
"Parteixo del fet que les persones arriben a l'escena penal amb les seves diferències socials. El moment penal hauria de reduir-les, en comptes d'amplificar-les, però el procés en si ja afegeix diferències"
M.P.: Parteixo del fet que les persones arriben a l'escena penal amb les seves diferències socials. El moment penal hauria de reduir-les, en comptes d'amplificar-les, però el procés en si ja afegeix diferències. Per exemple, en la defensa que poden tenir uns i altres. Si penso en migrants, fins i tot els costa entendre el que succeeix. Quan ja s'executa la fase penal i s'entra a presó, entendre el comportament i les regles és més difícil per a uns que altres, i accedir a les mesures alternatives també, perquè el jutge diu que has de tenir una casa, algú que respongui per tu... El sistema dual a l'exterior existeix a l'interior. Fent visites al DERT sempre he trobat persones que són el drop-out [abandonats] de la societat, excepte alguns casos de detencions polítiques. L'isolament esdevé una càrrega del sistema pluridual.
J.M.: Òbviament, els acusats de corrupció política, per exemple, no tenen condicions carceràries tan dolentes. A l'Amèrica Llatina, els acusats per violació de drets humans durant les dictadures militars, no són a les mateixes presons que els presos comuns. Però no es tracta de què aquestes persones tinguin els mateixos estàndards que els presos comuns, sinó que tots tinguin un bon estàndard. A altres països, com els Estats Units, l'impacte és a més racial. Així com a les presons, la població afroamericana, mexicana... està sobradament representada en relació a la població general, també a les cel·les d'aïllament la seva representació és més alta. És inevitable quan el sistema penal es posa tan punitiu, que es transfereix als actors del sistema: no em refereixo només al carcellers, sinó també als fiscals i jutges. Els prejudicis de la societat també es transfereixen al sistema penal. Per això, no només hi ha més afroamericans i mexicans a cel·les d'aïllament, sinó que solen estar-s'hi més temps, inclús anys.
 
Des de el 2004, la Coordinadora per la Prevenció i la Denúncia de la Tortura realitza un informe anual. Explícitament parla de tortura, tot i que el Govern nega que succeeixi. La diferència entre tortura i tracte degradant serveix d'empara per dir que no es tortura?
J.M.: M'he trobat situacions en les que inclús els fiscals prefereixen acusar de lesions per no acusar de tortura, perquè és més fàcil de provar ja que no cal demostrar intenció o dol. Crec que això s'ha d'analitzar en cada cas. N'hi ha que s'han de castigar, però no són tortura. El que importa és la qualificació correcte del delicte en funció de la prova. Els règims penals han de contemplar-los tots dos i després s'ha de vigilar fiscals i jutges perquè no utilitzin els subterfugis d'acusar de delictes menors quan correspon el major.
 
Però la línia entre un delicte i un altre és molt fina...
J.M.: Si és fina.
M.P.: Es tracta de la gravetat, la severitat del patiment infligit. Amb la tortura hi ha una voluntat, un objectiu, que no sempre és la judiciària, emprada per obtenir informació. A vegades, no hi ha confiança en la pena legal i es castiga amb una pena il·legal. Per la seva banda, el tractament inhumà i degradant pot ser el resultat d'unes condicions en què ningú ha volgut impartir patiment. La jurisprudència del Tribunal d'Estrasburg, els darrers 10-15 anys, ha verificat casos relacionats amb les condicions de les detencions per massificació, perquè mancava l'accés al metge.... En el sistema espanyol, al meu parer, s'ha de criticar la possibilitat de la incomunicació. L'article 55 de la Constitució reconeix que en determinades situacions pots no donar les garanties processals previstes. Com a Comitè per la Prevenció ho hem criticat moltes vegades, perquè ha donat lloc a casos de tortura i maltracte àmpliament verificats.
"Com a Comitè per la Prevenció hem criticat moltes vegades la incomunicació perquè ha donat lloc a casos de tortura i maltracte àmpliament verificats"
J.M.: En el cas Ahmed Selmouni contra França [acusat per narcotràfic, que va acusar policiesfrancesos d'havr-lo maltractat brutalment el 1991], el Tribunal europeu va dir que la violència contra un detingut, o l'ús de la força, es pot justificar únicament per la conducta del detingut i ha de ser proporcional per evitar aquella conducta. Si algú es vol escapar o vol agredir un guàrdia, l'estat té dret a utilitzar cert grau de força. I a partir d'aquí podem analitzar els diferents graus de severitat, que van des de l'ús legítim de la força, a l'ús desproporcionat, al tracte inhumà i degradant i la tortura. És cert que les línies no són clares, perquè en part depenen tant de condicions objectives com subjectives. Un tracte que objectivament humilia una persona: obligar els familiars a despullar-se abans d'una visita quan no és necessari, per exemple, és humiliant i és tracte inhumà i degradant. Determinat tractament a una persona sana i forta pot ser inhumà i degradat, i el mateix a una persona malalta, senil o embarassada, inqüestionablement, suposa tortura.
/ Roser Gamonal

 
Sempre s'associa la tortura a règims dictatorials, però segons organitzacions i informes, els països democràtics també l'exerceixen. Només es diferencien per la possibilitat de denunciar-la?
"A la sentència del Tribunal d'Estrasburg en el cas Cestaro contra Itàlia, pels fets de Gènova el 2001 a l'Escola Díaz, la Cort va dir que es tractava de tortura, un exemple de tortura política en un democràcia"
M.P.: Com deia, hi ha tortura judiciària, després hi ha la política, que és típica de règims per reafirmar poder; no vol informació. A la sentència del Tribunal d'Estrasburg en el cas Cestaro contra Itàlia, pels fets de Gènova el 2001 a l'Escola Díaz, la Cort va dir que es tractava de tortura, un exemple de tortura política en un democràcia. No volien saber res de les persones tancades, sinó enviar un missatge al moviment. La tortura política, típica dels estats dictatorials, es presenta a vegades als estats democràtics. Hi ha un altre cas de condemna a Alemanya, en què per saber on era un nen segrestat, van amenaçar el detingut amb la violència física durant l'interrogatori. És cert que en un estat democràtic pots denunciar la tortura, però veiem com arriben al Tribunal d'Estrasburg perquè l'estat no arriba resoldre-ho.
J.M.: Als règims democràtics, malauradament, la tortura persisteix, i en part, afavorida per la propaganda que ens fa a tots més insensibles a la tortura. Ens condueix a pensar que algú ho ha de fer perquè és la manera de sentir-nos segurs, perquè es dirigeix a persones que no coneixem, no formen part del nostre cercle i no volem conèixer. Aquesta actitud de relativitzar el consens condemnatori de la tortura afavoreix que els sistemes judicial encobreixin la tortura. I els cossos policials acostumats a moure's sense control en èpoques dictatorials, no es transformen automàticament al instaurar-se la democràcia. Malauradament, ho hem après els darrers trenta anys. Els cossos policials es porten una mica millor si saben que estan controlats, però si es dissipen, la tortura torna a aparèixer. En democràcia tenim millors armes per combatre la tortura però les hem d'utilitzar, sinó la tortura conviu amb la democràcia.
 
Precisament, denunciar tampoc es una garantia de justícia. L'Estat espanyol ha estat condemnat en vuit ocasions pel Tribunal Europeu dels Drets Humans per no investigar tortures. I continua fent cas omís de les advertències...
J.M.: El tribunal europeu tendeix a condemnar per violació processal de l'article 3, per no investigar, i a mi me sembla que això és menor. Si no s'investiga, però hi ha proves de què efectivament va haver-hi tortura física o mental, hauria de condemnar per violació de l'article 3 no processal."Per prevenir la tortura cal transparència, que implica acabar amb la incomunicació"
M.P.: A Espanya, l'única condemna pròpiament per tortura es el cas de Portu i Sarasola, dos bascos arrestats, que van haver de passar per l'hospital abans de transferir-los a Madrid i hi ha un llarg informe mèdic que acredita fins i tot aigua als pulmons [el Tribunal Suprem va anul·lar la sentència condemnatòria de l'Audiència de Guipúscoa de 2010]. En molts altres casos, primer són traslladats a Madrid i després denuncien haver estat torturats, però en incomunicació no hi havia un informe mèdic. La incomunicació acaba quan es declara davant el jutge, però abans no pots veure l'advocat. Aleshores diuen que han fet la declaració sota tortura i, quan van a Tribunal, argumenten que la declaració no és vàlida. El Fiscal respon que sempre expliquen la mateixa història. El període d'incomunicació no serveix a ningú.
"He de poder decidir si declaro davant un jutge després que el meu advocat m'assessori. Que me'l prestin després de confessar un delicte, no té sentit"
J.M.: A Sri Lanka, l'any passat, estaven intentant dictar una legislació per permetre l'accés a un advocat des del moment de la privació de llibertat. La policia s'hi oposava, creia que havia d'accedir-hi després de ser indagat... Però aquesta situació no només destrueix tota possibilitat de protegir contra la tortura, també implica una tendència a usar la confessió com a forma de violació de la presumpció innocència. He de poder decidir si declaro davant un jutge després que el meu advocat m'assessori. Que me'l prestin després de confessar un delicte, no té sentit. Afortunadament, a molts països s'està adoptant l'accés a l'advocat en el moment de la detenció. Els meus predecessors i jo mateix a la Relatoria sempre ho hem sostingut, tot i que en el dret internacional no queda clar.
 
Recentment, Trump, en la línia de Bush, ha dit que "hem de combatre el foc amb el foc”, quan se li va preguntar si creia en l'efectivitat del mètode conegut com a waterboarding, o ofegament simulat. A partir de l'any 2001, la tortura ha guanyat legitimitat como mal menor?
J.M.: Trump parlar contradient les dades. L'informe del Comitè d'Intel·ligència del Senat deixa clar que no només la tortura no va servir per obtenir informació, sinó que la bona informació contra implicats amb Al Qaeda es va aconseguir sense tortura. Abans de les Torres Bessones hi havia un consens molt més clar de condemna. L'únic cas que conec relacionat al supòsit de la bomba de rellotgeria -evitar un mal major-, és el cas alemany, que comentava Mauro Palma. Va ser un advertiment de tortura per salvar la vida d'un nen que estava segrestat; es cometia un delicte com a mal menor. Hollywood ens porta a acceptar al tortura. No he vist una sola pel·lícula que realment reprodueixi l'horror que viu la persona torturada i, al mateix temps, els films representen que una tortura que dura tres segons produeix els resultats desitjats -la persona confessa i diu on estan les armes. A la pràctica, això no succeeix i com va dir la Cort Suprema d'Israel en un cas de 1999, GSS, en els casos concrets en què algú vol evitar un mal major i torturi, el dret contempla mitigació de pena o fins una defensa, però això no pot justificar un programa administratiu de tortura. Quan un cos policial tortura no ho fa per evitar un mal major.
/ Roser Gamonal

 
A l'Estat espanyol la majoria dels casos de tortura i maltractament, a més de l'aïllament, es produeixen als CIE. Hem vist escenes molt dures de maltractament al les refugiades, per exemple, a la frontera entre Sèrbia i Hongria. Un dels reptes que afronta la prevenció de la tortura és corregir el tracte dispensat a les persones migrants?
"Una de les pitjors imatges, almenys de l'any passat, es produïa a Hongria que feia sortir detinguts de la presó per anar forçosament a construir el mur fil-ferrat per no permetre el pas dels migrants"
J.M.: Quan fem relatories sobre tortura sempre anem, almenys, a un centre de detenció migratòria. La raó és que, lamentablement, el flux migratori fa que cada vegada hi hagi més detenció prolongada, a vegades amb ànim de descoratjar la migració. Països europeus i Austràlia, per exemple, tenen una política per mantenir en detenció els sol·licitants d'asil durant anys per desanimar noves arribades. El Comitè de Drets Humans de Nacions Unides ha dit que això és una pràctica que viola les obligacions internacionals de l'estat perquè és un tracte cruel i degradant. A més, hi ha tractes físicament i mentalment violatoris en els contextos de detenció migratòria.
M.P.: Una de les pitjors imatges, almenys de l'any passat, es produïa a Hongria que feia sortir detinguts de la presó per anar forçosament a construir el mur fil-ferrat per no permetre el pas dels migrants. Però m'hi ha una encara pitjor: que la Comissió europea no consideri això un element menyspreable i, en canvi, sigui molt més greu el dèficit de Grècia. Les condicions de detenció a Europa són una mena d'escala inversa. La persona realment culpable està en millors condicions, la que està a l'espera d'un procés comença està una mica pitjor, la que està a l'estació de policia detinguda encara està pitjor i qui és migrant, està en les pitjors condicions. Em sembla molt positiu que a Catalunya, i en el cas del CIE de Zona Franca, hi hagi una voluntat de reducció o abolició dels centres per a migrants.
 
Quines haurien de ser les garanties fonamentals per prevenir la tortura?
M.P.: Transparència des de l'inici, que implica posar fi a la incomunicació i garantir l'accés ràpid a l'advocat, és essencial per prevenir la tortura. Després hi ha el pla cultural. La meva sensació és que tantes imatges de tortura, com Abu Gharib, que han caracteritzat els primers anys d'aquests segle, comporten el risc de crear estupefacció molt perillosa, en comptes d'indignació. La tortura esdevé una imatge televisiva mentre menjo.
J.M.: La Convenció contra la tortura diu que l'obligació de prevenció inclou, entre altres, estar permanentment revisant les pràctiques dels cossos policials i d'aquells encarregats de complir al llei i renovant sempre la capacitació professional. Fins i tot en els estats que diuen que no es tortura, cal transparència i revisió periòdica. I en els caos que hi ha hagut maltracte o tortura, s'ha d'investigar, processar i castigar els culpables. Així el públic se sentirà més confiat de què no es tortura, si quan succeeix, es segueixen els procediments.

No hay comentarios:

Publicar un comentario