lunes, 26 de junio de 2017

1977: el dia que l'homosexualitat va sortir de la clandestinitat per ocupar els carrers

Al cap de pocs dies de les primeres eleccions democràtiques després de la mort de Franco, una organització clandestina va convocar una manifestació a les Rambles de Barcelona que seria també històrica. Era el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC), que per primer cop a l’Estat prenia el carrer per reivindicar els drets de gais i lesbianes. “Havíem d’aconseguir llibertat en el moment en què la resta de la població aconseguís llibertat”, recorda Eliseu Picó, un dels fundadors del FAGC. Per això després de la crida a les urnes del 15 de juny del 1977, van organitzar la seva primera manifestació el diumenge 26.
El moviment, és clar, no neix en aquell moment. Des del 1970 s’havia anat articulant una resposta a la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social que aprovarien aquell any les Corts franquistes. Era una evolució de la Llei de Taüls i Malfactors, que provenia de la República però a la que l’any 1954 es va incorporar l’homosexualitat. En aquell context s’organitza el que més tard vindria a ser el Movimiento Español de Liberación Homosexual (MELH), i els seus impulsors envien primer cartes anònimes als bisbes presents a les Corts i després, amb el suport de la revista francesa Arcadie, fan arribar a tots els membres de la cambra informació sobre homosexualitat i llei.
“Va ser el primer èxit que ens va donar coratge per seguir, perquè hi va haver un debat a les Corts i la llei ja no perseguia els homosexuals pel simple fet de ser-ho, sinó a qui cometés actes, en plural, d’homosexualitat”, explica Armand de Fluvià, un dels impulsors d’aquest moviment. A partir d’aquí el MELH va seguir la seva feina, i el 1972 va començar a publicar una revista, Aghois, que s’enviava per correu des de França als “valents subscriptors” i pretenia trencar amb la soledat dels homosexuals.
Si bé les forces de l’ordre no perseguien activament els homosexuals de la mateixa manera que els militants polítics, sí que hi havia detencions, i presons destinades a aquesta fi a Badajoz i a Huelva. “Bàsicament a partir de denúncies de família i de veïnat”, explica Jordi Petit, fundador de la Coordinadora Gai-Lesbiana de Catalunya i més tard secretari general de la International Lesbian and Gay Association (ILGA). “Aquell període va significar problemes d’autorebuig i autohomofòbia, de no acceptar-se, i més en una cultura nacionalcatòlica on l’església imposava una determinada moral”, apunta. Ell mateix va acceptar la recomanació de posar-se el silici per “educar la voluntat”.
La repressió durant el franquisme, però, no afectava d’igual manera a homes i dones. “Com sempre, les dones tenim una sexualitat que no és reconeguda, que es considera subsidiària de la masculina, i per tant en el cas de les lesbianes quedava tot més amagat, sense nom, també pel que fa a la persecució, i encara avui costa aconseguir la visibilitat lesbiana”, apunta Mercè Otero, militant feminista i membre de Ca la Dona.

La necessitat de sortir al carrer

En aquest context, el setge al voltant del MELH es va anar estrenyent. L’any 1973 Armand de Fluvià va rebre una trucada d’algú que deia que volia rebre la revista Aghois. Va reconèixer la veu de Vicente Juan Creix, de la Brigada d’Investigació Social de la policia, i va saber que ja havien descobert d’on sortia la publicació. “Els hi vaig dir als nois que ens havien enxampat i que havíem de dissoldre els grups, i només vam mantenir el que editava la revista, que va durar fins l’any 75, poc abans de morir Franco”, explica.
Amb la mort del dictador el moviment va fer un canvi important. “Si bé el MELH era un moviment reformista, amb molts dels que érem i molts més que vam aplegar, vam fundar el Front d’Alliberament Gai de Catalunya, que era un moviment revolucionari, amb un manifest encara molt vigent que va ser la base per a totes les altres organitzacions que es van formar després arreu d’Espanya”, explica Fluvià. El canvi de nom representava l'adopció d'una perspectiva antipatriarcal i anticapitalista, i una estratègia frontista, que acabaria portant el moviment a sortir al carrer.
Eugeni Rodríguez, que va ser portaveu del FAGC des del 1985 i avui presideix l’Observatori Contra l’Homofòbia, explica el caràcter d’aquesta nova organització: “L’emblema del FAGC és molt clar, tenim el triangle equilàter invertit, que era el símbol que es posava als homosexuals als camps d’extermini nazis, per recordar d’on venim; tenim les quatre barres, perquè ens reivindiquem d’una terra oprimida, que és Catalunya; i el puny alçat, perquè és una lluita que es fa des d’una perspectiva obrera”.
El FAGC va començar a sortir al carrer per acompanyar les altres lluites socials del moment. El primer cop va ser en la manifestació per l’amnistia convocada per l’Assemblea de Catalunya l’any 1976. “Vam sortir amb por, amb una pancarta tapant-nos fins els ulls, i en canvi ens vam trobar aplaudiments a tot arreu, cap insult ni res, tots ens acceptaven, i això ens va encoratjar”, recorda Armand de Fluvià. A partir d’aquí el FAGC va començar a fer acte de presència al Dia de la Dona, al Primer de Maig, a la Diada de Catalunya i a mítings per la majoria d’edat als 18 anys o pel dret al divorci. Fins que amb les xarxes de suport teixides amb tota mena de moviments es van veure amb forces per convocar la seva pròpia manifestació.

Una manifestació unitària

En la primera marxa pels drets LGTBI que tenia lloc a l’Estat, el que demanava el FAGC, en aquell moment encara una organització il·legal, era la derogació de la Llei de Perillositat i Reforma Social, i tot i la repressió la resposta va ser molt àmplia. “La convocava el FAGC però ens vam afegir de seguida moviment feminista, moviment veïnal, sindicats i partits, i allà no hi havia només militants polítics i gais i lesbis, també matrimonis i parelles heterosexuals, perquè s’havia contagiat molt aquesta lluita antirepressiva, i la gent responia”, explica Empar Pineda, militant feminista lesbiana i en aquell moment dirigent del Moviment Comunista. “Va ser una manifestació molt unitària i et senties molt acompanyada, i val la pena recordar-la encara que se’n faci una cada any”, afegeix Mercè Otero.
La marxa va pujar les Rambles de Barcelona gairebé senceres. “No ens ho pensàvem i vam arribar gairebé fins al final, a la Font de Canaletes”, recorda Eliseu Picó. Va ser llavors quan la policia va dispersar la manifestació amb cops i bales de goma. “La presència dels grisos cap a la meitat de les Rambles va fer que la gent es comencés a dispersar, i qui va fer d’escut i ens va protegir van ser transsexuals i travestis, a qui no havíem deixat ocupar la capçalera de la manifestació perquè ens preocupava la imatge”, lamenta Pineda. “Les feministes deien que allò era una caricatura de la dona objecte i els gais deien que això ens treia la seriositat, només després hem vist que allò va ser un error”, rebla Jordi Petit.
Un cop el moviment va prendre el carrer ja no va parar, i aquest 1 de juliol se celebrarà la 40ª manifestació per l’alliberament LGTBI a la ciutat de Barcelona, que resisteix amb un fort caràcter polític a l’ombra del Pride. L’any següent el FAGC va patir la seva primera escissió, amb la formació de la Coordinadora de Col·lectius per l'Alliberament Gai (CCAG), de caràcter més llibertari, i les poques lesbianes que hi militaven van abandonar l’organització per integrar-se en el moviment feminista. D'altra banda, la manifestació del 1978 va tenir rèpliques també a Madrid, Bilbao i Sevilla i a finals d’aquell any s’aconsegueix la retirada de l’homosexualitat de la Llei de Perillositat i Reforma Social.
El 1979 el FAGC convocarà la manifestació reivindicant la legalització de les organitzacions gais, que finalment es conquereix l’any 1980. Des de llavors el moviment ha tingut alts i baixos amb multiplicitat d’organitzacions i reivindicacions, però tots els que van lluitar llavors coincideixen en reivindicar la importància d’aquell moment històric i que avui encara queda molt per fer per combatre la LGTBIfòbia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario