Il·lustració © Francesc de Diego
Ha arribat l’hora d’escriure un article referent al “Circo de los Horrores”, la companyia de Suso Silva, amb el seu espectacle “Manicomio”. Un circ en el que el fil conductor és la discriminació i l’estigma vers tot el que representa la salut mental, amb els afectats, els professionals i la institució, ja obsoleta, del manicomi com a eix central. Tornen demà, 21 de juny de 2017, a Barcelona, fins el 2 de juliol.
En aquesta bogeria, els bojos som qui se’ns suposa: violents, descarats, malparlats, dements, assassins, perillosos, agressius, psicòtics… Rebem descàrregues elèctriques, tenim deliris de sang i fetge, anem amb camises de força, tacats de sang, despentinats, desarreglats. Semblem amenaçadors, irats, desmanegats, odiosos, repulsius, mal educats. Ens comportem de manera desenfadada, irònica, satírica, nefasta. Resumint, ens caricaturitza i ens trasllada a l’escenari d’un manicomi del segle XVIII.
Però és que ni tan sols és cert que sigui un manicomi del segle XVIII, perquè fins el segle XIX no es va començar a produir massivament i a comercialitzar l’electricitat; per tant: ni teràpia de xoc, ni descàrregues elèctriques eren possibles. Una de les zones de les grades en la venda d’entrades del circ diu: “lobotomia”. Hem de dir que la lobotomia es va començar i deixar de practicar en el segle XX, no en el XVIII. Per tant, això del manicomi és una falsedat que ningú se l’ha de creure.
La posada en escena no podria ser més desencertada. En algun passatge, s’esmenta per megafonia que: “se va a trasladar a dementes extremadamente peligrosos. Les recomendamos que no les miren a los ojos”, “se ha escapado un paciente peligroso” o “no molesten a los enfermos, pueden volverse peligrosos”, donant per suposat que les persones amb trastorn mental som perilloses.
El circ és això: un circ, amb els seus malabaristes, contorsionistes, amb les seves coreografies i els seus personatges. Amb això, res a dir. Però pel que fa al fil conductor de tot el show, la institució del manicomi ens recorda un passat fosc, llòbrec i tètric, en el que el respecte als nostres drets i al nostre projecte vital brillaven per la seva absència. Ni la llibertat d’expressió justifica les aberracions que es mostren allà. Promoure la discriminació de les persones amb trastorn mental, mitjançant un circ, és el mateix que promoure la discriminació de les persones LGTBI o les d’una raça o religió diferent amb un especacle, emparant-se en una llibertat d’expressió que amenaça una altra llibertat: la de la no-discriminació; amb total falta de respecte a la dimensió més humana de les persones que tenim un trastorn mental.
Per aquests motius, el circ dels horrorosos no hauria de fer-se a Barcelona. Des d’Obertament, ActivaMent i la plataforma #NoSoyUnCirco hem fet esforços per impedir que el circ dels horrorosos trepitgi terres catalanes, però no ha sigut possible aturar-los. L’Ajuntament de Barcelona no ho ha pogut impedir perquè la sol·licitud del permís estava ben complimentada i, una vegada concedit, estan obligats a donar-los permís. Hem sol·licitat des d’ActivaMent que l’Ajuntament de Barcelona suggereixi canvis al circ dels horrorosos, però s’ha considerat que maquillar una mica el guió no resol el problema. Sembla que tot allò morbós atreu a la gent. Mentrestant, la Generalitat s’ha compromès a no tornar a donar permís al circ, en un futur, per aquest espectacle en concret.
D’altra banda, se’ns ha desaconsellat denunciar a la Fiscalia per delictes d’odi i discriminació, donat que en un 90% dels casos de discriminació no actua, ni tan sols en temes de ficció. Però pel meu compte ho he fet, he emplenat el formulari de contacte. Feu-ho vosaltres si ho creieu convenient.
La publicitat que se’n fa dels personatges és lamentable i transgredeix allò suportable pel que fa al grau d’estigma que promou. “El ido del aparcamiento”; “el malabarista insensato y alterado”; “la enfermera de las agujas”; “la joven de la camisa de fuerza”, que es descriu com: “tocada del ala, divertida y camorrista con un carácter impredecible”; “la chica que vive en la luna”, que es descriu com: “una loca sonámbula que hace malabares colgada de sus pies”; “payaso” com: “doctor”; “Nosferatu”: “es el auténtico rey del lugar, el chiflado e insensato mayor del reino”.
L’any 2013 vaig tenir la oportunitat de presenciar l’espectacle al Port Vell de Barcelona junt amb una professional d’Obertament. Vam prendre bona nota de tot el que succeïa. A l’entrada, els personatges et saludaven aixecant el dit mitger de la mà, com insultant-te. Tan sols entrar a la carpa per agafar seient, es transmet un missatge per megafonia: “personajes esquizofrénicos y con manías persecutorias…”.
Seiem i comença tot. Per megafonia diuen que: “l’espectacle no te cap relació amb la salut mental”, que és com dir: “hem tirat una bomba, però això no és cap acte de guerra”. Després d’una coreografia, es dóna un xoc elèctric: Flashos de llumi un fort soroll. Apareix Nosferatu (Suso Silva): “No hay nada como una descarga para sentar la cabeza”, “psicóticos, chiflados, locos, majaras, desquiciados”. La infermera diu: “Soy un poco bipolar y me dan ganas de matarlos a todos”. Nosferatu recorre sovint a frases com: “En el manicomio: no estamos todos los que somos y no somos todos los que estamos”, “Como dice el Quijote: de poetas y de locos todos tenemos un poco”. El circ dels horrorosos té un llenguatge verbal i no verbal mancat de respecte a les persones, que com jo, portem l’etiqueta d’un trastorn de tipus psicòtic. Em sembla que no és escaient seguir publicitant un espectacle que es lucra amb l’estigma i la discriminació.
El nostre col·lectiu no pot quedar-se de braços creuats. És la gent jove a qui li agrada més aquest show. Això significa que les noves generacions absorbeixen l’estigma. Anem malament. El patiment mental és susceptible de generar beneficis quan es tracta de narrar-lo en base a tots els mites i llegendes que acompanyen el nostre col·lectiu. Cal desmantellar-ho en pro d’una societat millor i que ens inclogui.
Dani Ferrer