lunes, 26 de junio de 2017

La desigualtat: una necessitat capitalista

https://directa.cat/actualitat/desigualtat-una-necessitat-capitalista

La desigualtat és una característica intrínseca al sistema capitalista. Per poder sobreviure, el model condemna milions de persones a empitjorar el seu malestar, la violència i el conflicte. Un nou capítol de la sèrie 'La despossessió quotidiana'
Pepepué
FACUND FORA26/06/207
Segons dades d'Intermon Oxfam, la meitat més pobra de la població mundial posseeix la mateixa riquesa que les 85 persones més riques del món; l'1% de la població mundial acumula un 46% de la riquesa mundial, deixant el 54% restant a repartir entre el 99% de la població; si Amancio Ortega gastés un milió de dòlars cada dia, trigaria 172 anys a arruïnar-se.

La llista de titulars alarmants sobre els nivells que pren la desigualtat actualment és interminable i revela quelcom ben sabut: les desigualtats que patim avui són les majors que s'han viscut en molts anys d'història. A més a més, cal tenir en compte l'enorme quantitat d'evidència en la literatura científica que afirma que el que disminueix la qualitat de vida de la ciutadania i de la societat no és només la manca de recursos que defineix la pobresa, sinó la distància social entre les persones d'una mateixa societat (vegeu, per exemple, Wilkinson i Pickett, 2009). Tal com afirma el professor Vicenç Navarro, doncs, un dels principals objectius de qualsevol govern hauria de ser la reducció de les desigualtats i no només l'eliminació de la pobresa.
L'1% de la població mundial acumula un 46% de la riquesa mundial, deixant el 54% restant a repartir entre el 99% de la població; si Amancio Ortega gastés un milió de dòlars cada dia, trigaria 172 anys a arruïnar-se
En aquest sentit, organismes i organitzacions polítiques proposen múltiples mesures amb l'objectiu de pal·liar aquestes desigualtats. Millores en els nivells d'ocupació o redistribució fiscal són algunes de les propostes habituals. Aquestes mesures, però, sovint obliden un obstacle molt important en l'operativitat de les mateixes: que el funcionament del sistema capitalista requereix la constant reproducció i increment de les desigualtats. Sense elles, el sistema, simplement, no funciona.
En el capitalisme, la supervivència de les persones depèn, principalment, de la seva capacitat per produir coses de la forma més eficient possible. Això vol dir que, essent aquest un sistema basat en el mercat, el que importa és produir el més econòmicament possible i aconseguir la màxima productivitat per tal de superar la competència. L'element més útil per a superar la competència és la inversió i, amb ella, la consecució de nova i millor maquinària al servei del procés productiu.
La importància dels guanys de productivitat per a l'èxit en el mercat denota allò que Marx va destacar en el seu moment: que el capital, més que un factor productiu, és una relació social. És a dir que, en un sistema dins el qual l'èxit mercantil és el que permet la supervivència de la persona, qui té els mitjans de producció té també els mitjans de subsistència i, amb ells, el poder.
Com recorda Marx, en un sistema dins el qual l'èxit mercantil és el que permet la supervivència de la persona, qui té els mitjans de producció té també els mitjans de subsistència i, amb ells, el poder
Amb l'adveniment del capitalisme va aparèixer una massa de població que, com deia Marx, és "lliure en el doble sentit que, com a persona lliure, disposa de la seva força de treball com a mercaderia pròpia i, d'altra banda, que no disposa de cap altra mercaderia per a vendre i per tant és lliure de totes les coses necessàries per a la realització de la seva força de treball". Aquesta massa de desposseïts es veu amb l'obligació d'entregar, no el seu treball, sinó la seva capacitat de treball. Per tant, el capitalista passa a ser el propietari del producte del treball i, com que el treballador no té alternativa, acceptarà qualsevol salari que el primer li ofereixi. En conseqüència, el capitalista pot pagar un salari menor al valor del producte produït pel treballador.
Per aquest motiu, podem afirmar que el benefici capitalista no és altra cosa que el treball no remunerat, resultat del xantatge invisible de la fam.
La desigualtat en el capitalisme és, doncs, una característica intrínseca al sistema. La mateixa existència del capitalisme pressuposa l'existència de la desigualtat. Tot i això, si ens aturéssim en aquest punt de l'anàlisi, podríem afirmar que una redistribució justa dels drets de propietat i de la riquesa permetria un intercanvi igualitari en el si del sistema mercantil. Fer això, però, seria caure en els mateixos errors de l'economia burgesa la qual, sistemàticament, oblida l'anàlisi dinàmica dels processos econòmics i socials.
Quan procedim a realitzar aquesta anàlisi en el sistema capitalista, constatem que el que havíem observat com a "possibilitat d'explotació" és, en realitat, una necessitat per a les empreses. En un sistema en el qual l'èxit depèn dels guanys en productivitat obtinguts de la inversió, la inversió és una necessitat per a la supervivència empresarial; si afegim l'evidència que la inversió només pot provenir dels beneficis, els capitalistes es veuen amb l'obligació d'obtenir els màxims beneficis (és a dir, d'explotar al màxim). Per tant, l'explotació capitalista no és fruit d'una posició moral determinada sinó que és el resultat del funcionament adequat del sistema; com va escriure Marx, "allò que en l'àvar és mera idiosincràsia és, en el capitalista, el resultat d'un mecanisme social en el qual ell no n'és més que una roda".
Les pretensions d'igualtat són, en el capitalisme, una contradicció. Pal·liar les desigualtats en una organització social que busca ampliar-les no és sinó posar pals a les rodes al seu adequat funcionament
Podem afirmar, doncs, que en el sistema capitalista les desigualtats es perpetuen amb escreix com a conseqüència de la simple existència d'aquest sistema. Tal com afirma l'economista Rolando Astarita, precisament "perquè s'estan complint les lleis del mercat, el capitalista s'apropia del treball aliè". És per això que les pretensions d'igualtat són, en el capitalisme, una contradicció. Pal·liar les desigualtats en una organització social que busca ampliar-les constantment no és sinó posar pals a les rodes a l'adequat funcionament d'aquesta organització.
La història, de fet, confirma aquestes idees. L'època en la qual les classes populars van ser capaces d'exigir una redistribució més equitativa dels ingressos (durant els anys 50 i 60), va acabar abruptament als 70 amb una important crisi de rendibilitat a la qual hi contribuïren altres factors. Per tant, quan els guanys perillen per la disminució de la rendibilitat es redueix la inversió, generant crisi i patiment per als de sempre. Al cap i a la fi, Marx ja ens havia explicat que "la llei de l'acumulació capitalista implica que la naturalesa de l'acumulació exclou qualsevol disminució en el grau d'explotació del treball així com qualsevol creixement en el preu del treball, els quals posarien en risc la reproducció del sistema". Canviar aquesta naturalesa de forma artificial, efectivament, posa en risc el sistema i agreuja, si és possible, els problemes de la desigualtat.
El sistema capitalista, doncs, ens condemna a veure empitjorar el malestar, la violència i el conflicte en les nostres societats juntament amb la creixent desigualtat. La disjuntiva que ens plantejava Rosa Luxemburg és avui, si és possible, més clara que mai: socialisme o barbàrie.
 
*Facund Fora és membre del Seminari Taifa d'economia crítica

No hay comentarios:

Publicar un comentario