La immigració, l’estraperlo i el barraquisme van marcar la vida de Nou Barris en la postguerra més dura. Anys després, a final dels cinquanta i en el període del desenvolupisme dels anys seixanta, aquests barris, a còpia de totxo i ciment, van conèixer una relativa expansió. Personatges importants del franquisme, motors del negoci immobiliari i especulatiu, van contribuir al desenvolupament urbanístic de la zona. Algunes d’aquelles operacions immobiliàries, amb els anys, es van revelar com a veritables estafes o fraus monumentals que, o bé per l’ús de materials inadequats com el ciment aluminós, o per deficiències en la construcció, van malmetre les vides i el patrimoni de molts veïns. En temps de transició democràtica i fins als nostres dies, les lluites veïnals han estat la clau per a recuperar la dignitat de la gent i la mínima qualitat de vida, atenent les necessitats bàsiques dels veïns: infrastructures, equipaments de salut i educació, transports, zones verdes i habitatges dignes. Nou Barris ha estat i és la lluita permanent dels veïns.
Postguerra, el negoci de la reconstrucció del paísCiutat Meridiana, un dels barris més pobres de Barcelona, amb xifres esgarrifoses d’atur, desnonaments, precarietat i fracàs escolar, és, des de l’origen, l’exemple més clar i més extrem de la vida dura a l’extraradi barceloní. Contràriament a la publicitat que publicava La Vanguardia Española, els anys seixanta, insistint en la barcelonitat i bones comunicacions del barri, els seus habitants sempre s’han sentit al marge de tot i de tothom. ‘Això no és Barcelona –diuen–. Nosaltres baixem a Barcelona, però no hem tingut mai la sensació de viure-hi.’
Des d’un dels punts més alts del barri, apareix en l’horitzó, fantasmal, separada per dinou sorollosos carrils d’autopista, la cimentera de Montcada, avui Lafarge, abans Asland. La de ‘en llegando a la fábrica de cemento, carril izquierdo, directo a Barcelona’. La contaminació que genera afecta un radi de cinc quilòmetres, Ciutat Meridiana inclosa. Però la contaminació del ciment i del totxo és endèmica, ve de molt més enllà. Cal un salt enrere en el temps, i en la memòria, per a situar-nos en aquesta història.
La cimentera de Montcada i Reixac, a l’entrada mateixa de Ciutat Meridiana
Després d’una guerra, el gran negoci de postguerra és la reconstrucció del país devastat. Quan va acabar el conflicte, Franco va premiar els seus col·laboradors. Asland, una empresa clau, que obtindria beneficis milionaris construint barris, ciutats i pantans, es va adjudicar a José Bertran i Musitu, prohom de la Lliga, monàrquic i instigador del pistolerisme contra els anarcosindicalistes durant la dictadura de Primo de Rivera. Bertran i Musitu va fundar el primer servei d’espionatge a favor de Franco, el SIFNE (Servicio de Información del Nordeste de España), que, entre més delacions, nodria Franco i l’aviació nazi i mussoliniana de documentació molt precisa sobre els objectius a bombardar a la ciutat de Barcelona.
Paradoxalment, l’home que va contribuir a destruir la ciutat i el país durant la guerra, s’enriquiria venent el ciment per a reconstruir-la. I això no era una perversió. Era la norma d’actuació dels vencedors. L’usdefruit i l’explotació, per l’enriquiment propi, del botí de guerra i el seu futur, ajustant les lleis als seus interessos econòmics i als dels seus amics i familiars, a costa dels vençuts, les classes populars enfonsades en la repressió, la misèria i la lluita per la supervivència.
El polígon de Ciutat Meridiana és un exemple clar de l’actuació, des de la guerra fins als nostres dies, de les màfies franquistes de Barcelona.
El Projecte i els seus impulsors són una perla per a la comprensió històrica. Enrique Banús, peça clau en la construcció del Valle de los Caídos, va adquirir uns terrenys a la serra de Collserola per a fer-hi un cementiri, una de les seves especialitats. Els informes tècnics en van desconsellar la construcció a causa de les humitats i les característiques del subsòl pissarrós. Banús i els seus sequaços, però, no estaven disposats a perdre el negoci. Ja que no podien construir una ciutat per als morts, construirien una ciutat per als vius, amb l’ajut mai desinteressat d’altres prohoms de la Barcelona franquista.
L’anomenat ‘bloc fantasma’, edifici d’habitatges alçat de la nit al dia fora de projecte.
La banda del capo SamaranchAixí va ser com l’ajuntament de José María de Porcioles va aprovar el Pla Parcial de Font Magués, el 1963, per a la urbanització d’un nou barri de trenta-tres hectàrees: la Ciutat Meridiana. Els càrrecs polítics que van aconseguir de pressionar per legalitzar el projecte van assumir, a la vegada, des de l’empresa privada, el gran negoci de la construcció del polígon.
El pastís se’l van repartir, generosament, un grapat d’amics i camarades franquistes. Juan Antonio Samaranch, ex-regidor d’esports i delegat espanyol d’Educació Física i Esports, va presidir el consell d’administració de l’empresa constructora, Promotex, abans anomenada Urbanizaciones Torre Baró. Com a conseller figurava, entre d’altres, el regidor Mariano Ganduxer, i el secretari era Luis Sentís Anfruns, que també era secretari de la Diputació de Barcelona. Totes les documentacions legals van anar a càrrec de la notaria privada del batlle Porcioles. De la venda i el lloguer dels pisos s’encarregaria Fincas Riva y Garcia, i els avançaments a pagar pels pisos serien lliurats, i no és una redundància, a la Banca Riva y Garcia. Empresa i banca eren de la família Garcia-Nieto. Avui, l’empresa s’anomena Grup Financer Riva y Garcia i és presidida per Borja Garcia-Nieto, vinculat al Círculo Ecuestre, a la Fundació Palau 2000-Palau de la Música Catalana, i germà del president del Círculo del Liceo.
Un Sentís tan llest i enginyós com totsNo ens pot passar per alt que el nom d’un dels promotors i, en conseqüència, beneficiari de la construcció de Ciutat Meridiana, és Luis Sentís, germà del periodista franquista Carlos Sentís. Aquest, durant la guerra, va treballar d’espia per als serveis d’espionatge dirigits per José Bertran i Musitu, que, com ja hem dit, va presidir Asland, companyia cimentera que va restar molts anys vinculada a la seva família.
Els Sentís, com els Bertran i com molts altres catalans franquistes, van ser premiats pel dictador en compensació pels serveis prestats durant la guerra. Tots ells van accedir a càrrecs importants i es van enriquir enormement, no únicament en el terreny de la construcció, sinó també en l’administració, les finances i els mitjans de comunicació. En aquest àmbit, va destacar l’ínclit Carlos Sentís, vinculat a La Vanguardia i el Grup Godó, i que, durant la dictadura, va dirigir l’agència EFE, l’Associació de la Premsa i fou degà del Col·legi de Periodistes, com a hores d’ara ja deu saber tothom.
Però, què se’n sap de Luis Sentís, un dels promotors i beneficiaris del projecte de Ciutat Meridiana? Mai no és tard per a descobrir secrets de família. Luis Sentís va estudiar dret i va ser jutge de primera instància. A la guerra, va ser capità de les forces de xoc antitancs de l’exèrcit sublevat. Va merèixer algunes condecoracions, entre les quals destaca la Creu de l’Àguila Alemanya amb distintiu d’espases. Va presidir la Federació catalana de rugbi i, l’any 1955, va fer bona amistat amb Juan Antonio Samaranch i va col·laborar amb ell en l’organització dels Jocs del Mediterrani. Anys a venir, ambdós serien impulsors i beneficiaris del projecte de Ciutat Meridiana. L’esport i el totxo han tingut molt a veure en les vides i fortunes d’aquests personatges i d’altres. Passant per les Olimpíades del 92 i fins ara.
Un tret biogràfic de tots aquests personatges és que consideraven, com Franco, que els seus càrrecs públics eren vitalicis. Luis Sentís va ser nomenat secretari de la Diputació de Barcelona l’any 1951, i no va deixar el càrrec fins que no es va jubilar forçosament el 1980, cinc anys després de la mort del caudillo. Pel que sembla, era, a més a més, un home enginyós i espavilat, ja que va inventar –i patentar– diverses andròmines ben peculiars: les sabates amb dits, una màquina per a confeccionar mitjons amb dits i un dispositiu per al tractament dels genitals masculins.
L’alcalde franquista Porcioles, visita el mercat de Ciutat Meridiana en commemoració de la caiguda de Barcelona
Allò que no deia La Vanguardia
Durant la construcció del polígon, Ciutat Meridiana va ser molt publicitada pels prohoms barcelonins del règim. El 27 de gener de 1966, en el XXVII aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, La Vanguardia Española anunciava en portada que el batlle Porcioles, acompanyat per Samaranch i altres autoritats, havia aprofitat l’avinentesa per a inaugurar el mercat de Ciutat Meridiana, i el bisbe Modrego, per a beneir-lo. Samaranch va pronunciar unes paraules d’autoelogi en pro de la gran obra social que s’hi efectuava.
Ciutat Meridiana es va construir en quatre anys, del 1963 al 1967. S’havia de vendre per a culminar el negoci. L’any 1965, en plena construcció, ja s’anunciava que els habitatges, de protecció estatal –molt beneficiosa per als promotors i els seus socis–, es venien des de cent mil pessetes d’entrada en dos terminis; i la resta, al lliurament de l’habitatge en cinc anys o més. ‘Compreu avui, ara que podeu escollir, i assegureu-vos el guany d’una plusvàlua generosa en el futur pròxim’. Els pisos s’anunciaven a tota plana al diari del comte de Godó, La Vanguardia Española, com a ‘polígon Residencial molt ben comunicat‘. Res més lluny de la realitat.
Publicitat a La Vanguardia, de la promoció del barri de Ciutat Meridiana
El terreny que, pel pendent i la humitat, no era apte per a la construcció d’un cementiri, s’havia transfigurat, segons la publicitat del Conde, en ‘un plàcid i ondulat terreny dins de Barcelona, d’una gran bellesa estructural’, perfectament equipat amb ‘parròquies, col·legis, centres assistencials, instal·lacions esportives, cinema, teatre, etc.’. La realitat, però, era abismalment diferent. L’any 1967, just inaugurada, els primers habitants ja es queixaven, entre més coses, que hi havia clavegueres d’on sobreeixien excrements i aigües fecals a cel obert, que no hi havia dispensari mèdic, que els calia anar al de la Trinitat, a més de dos quilòmetres, que només hi havia una farmàcia que no havia fet ni una sola nit de guàrdia, que el diminut mercat era insuficient i no tenia ni bàscula, i que l’autobús no funcionava com s’havia promès.
Gairebé no hi havia equipaments bàsics, com ara ambulatoris i escoles públiques dignes, els quals els veïns van haver d’aconseguir a còpia de lluites i reivindicacions. A més a més, tal com s’havia pronosticat pels nínxols dels morts, ben aviat, als pisos dels vius (‘Còmodes i confortables. Llarga felicitat assegurada’) hi començaria a haver greus problemes d’humitats i esquerdes causades per la inclinació del terreny. A més, la salubritat era molt deficient. Per cridar l’atenció de laAjuntament, els veïns van organitzar, a començament dels setanta, un ‘concurs de caça de rates’, animals que han estat habitants per excel·lència del barri des de sempre.

En fi, que tot allò que no havia estat adequat per als morts, gràcies als prohoms del franquisme comtal, hauria de ser-ho, forçosament, per als vius. Banús, Samaranch, Porcioles, Sentís, Godó, Ganduxer, García-Nieto i els seus descendents ho van tenir –i ho tenen– ben clar. Sempre plou sobre mullat.